dijous, 25 de febrer del 2010

Com formigues


Acabant "La memoria de les formigues" de Iolanda Batallé..

El llisto estava molt alt després de Coe i Auster. Dos llibres que m'han fet retornar el gust a la lectura que feia mesos que tenia un xic aparcat. Trobava a faltar el fet d'estar enganxada a un llibre, desitjant que la parada de metro no arribes mai. Auster i Coe, Coe i Auster...No sé amb quin dels dos llibres em quedaria. Segurament amb Coe i "La lluvia antes caer", ja que no el coneixia i ha estat un gran descobriment. Auster per mi ha escrit la seva millor novel·la amb "Invisible".
Doncs això, que era difícil mantenir-me enganxada de nou, precisament no em caracteritzo per ser una persona a qui un llibre darrera un altre aconsegueixin fer-me fidel. A mi, que tants llibres he començat i no he acabat... Al principi pensava que això era dolent, que no podia començar i deixar, però amb el temps, i amb alguns savis consells, he vist que res no obliga a fer res que no es vulgui, inclús en el món dels llibres.
I aquest llibre de Iolanda Batallé no m'ha enganxat però ha aconseguit fer-me arribar al final, encara que he d'admetre que m'he saltat algunes pàgines. No hi ha argument, són els seus escrits, els seus pensaments, la seva vida en veu d'una Joana que pot ser la veina de l'àtic o tu mateixa sense anar més lluny. Ha aconseguit fer-me avorrir de tant parlar de la quantitat d'homes que s'enamoren d'ella, però també m'ha fet somriure recordant algunes vivències que podrien ser les meves.
Com les formigues anem acumulant poquet a poquet les nostres vivències que sembla que ens han de fer més savis i amb més experiencia. Només ho sembla... Quantes vegades hem dit: de tot s'apren; no tornaré a ensopegar amb la mateixa pedra; mb el temps tinc més clar el que vull...
Doncs d'això va el llibre, de vivències que ajuden a fer-nos una vida. La nostra vida. Amb bons i mals moments, però amb noms, cançons, paraules, persones, feines, ... que ja és molt.
Penso que és un llibre fàcil d'escriure, però potser ella al treballar en un editorial ho ha tingut més fàcil. Potser. Només és la meva modesta opinió.
El llibre va bé per recordar-te del primer amor, el primer enamorament, la primera feina, els estius de l'adolescència, la iaia, ...

dimecres, 24 de febrer del 2010

Un temps de silenci

Fa un cert temps que no afegeixo cap entrada al blog. Ahir pensava que això havia d'acabar, que la millor manera d'escriure, és fer-ho.
El temps passa molt ràpid, el dia a dia a la ciutat ens té consumits. Tenen la mateixa sensació els que viuen fora d'ella?
Crec que fa una anys no tenia aquesta sensació de rapidesa en el temps, ara les setmanes passen molt ràpid i ens hem d'aplicar allò de "sólo se vive una vez".
Hi ha dies que desitjes que acabin, i altres que els allargaries hores i hores. El que cal fer, sense dubte, és parar-se a respirar. Respirar és més important del que ens imaginem i no li donem la importància que té. Així que 1, 2, 3..a respirar i a seguir escribint.