Coses que no es poden evitar

Quan som petits veiem als adults que ens envolten com aquells que ens cuidaran tota la vida. Però un dia les coses canvien i els teus referents, aquells que et protegien dels malsons, de les caigudes, de les coses dolentes... es tornen persones dèbils i poc a poc es tornen ausents. Ets tu qui ha de cuidar-los i estar al seu costat. És llavors quan prens conciència del pas del temps.

Veure la por als ulls d'una persona que pensaves que mai en tenia, és el pitjor rècord amb el que et pots quedar.

Ens allunyem del patiment però és inevitable que aquest ens visiti en algun moment de la nostra existència.

I quan arriba aquest moment ens preguntem quina és la millor forma de marxar d’aquest món. Quan t’has passat tota una vida lluitant, fent front a les malalties i a les incerteses de la vida, és terriblement dur veure que el teu final no depèn de tu. De fet, pocs finals depenen del que un voldria. Segur que més d’un cop ens hem preguntat i plantejant com voldriem morir i la gran majoria, per no dir tothom, voldria fer-ho sense patir. Que la mort es presenti dormint o de cop però que passi sense adonar-nos.

Quan això passa aprop teu et fa plantejar moltes coses que estan esperant en el teu subconcient a que pensis en elles. I malgrat sabem que la mort és llei de vida mai estàs preparat per assumir-la. Hi ha dols que duren anys, alguns mesos i altres que t’acompanyen tota la vida. I com més gran et fas més et costa deixar-lo anar.

A vegades confio en les senyals, en allò que em fa veure que aquells que han marxat encara estan aprop meu. I que ens visiten de tant en tant. Aquestes senyals existeixen, potser són senyals que ens fabriquem nosaltres mateixos per no oblidar, per fer-nos adonar de la fragilitat de la vida.

I el més dur de tot és veure com una persona estimada lluita per viure on ja no hi ha lluita i et sents terriblement malament per desitjar que tot acabi ja, per deixar-lo descansar i egoistament descansar tu també.

Definitivament, no estem preparats per això. I ahir sense saber-ho em vaig perdre per l’hospital i vaig acabar a la nurseria. No hi havia cap nen, tots estaven a les habitacions, però en aquella planta es respirava vida, tot el contrari d’on jo venia.

I quan vaig ser a casa vaig tenir la necessitat de dutxar-me, feia olor de mort, d’hospital, de tristesa i avui encara sento que aquesta olor em visita de tant en tant per recordar-me que tot no ha acabat perquè hi ha coses que no acabem mai, es repeteixen més d’un cop a la vida. I no podem evitar-ho.

Període vacacional

Molts mesos sense escriure res i avui que plou a Barcelona he tingut ganes de posar-me una mica al dia mentrés a fora s'acosta la tardor.
Amb cinc mesos han passat coses, la vida és això: que passin coses. Algunes potser no m'haurien agradat que passesin o almenys com han passat, altres han vingut per sorpresa.
Ahir tenia amb una amiga l'eterna conversa de si les coses passen per què han de passar o tot és fruit de casualitats i sort. Encara no ho tinc molt clar però soc més partidaria de pensar que tots tenim una funció en aquest món, alguns en el seu petit món, altres en un món més ampli. La vida ens posa a prova i anem fent el nostre camí. Potser és cosa d'energies, potser és fruit de casualitats però hi ha moments que aquesta carrera d'obstacles té més sentit que mai. Segurament fer un viatge a l'Índia com el que he fet jo aquest estiu si que et fa tornar canviat, en el meu cas ha despertat la meva part més espiritual, aquella que poster ni jo mateixa sabia que existia.

Un viatge que m'ha ensenyat a relativitzar les coses i a intentar veure la part més bona de la vida. I molt dies tinc mal dia, com tothom, i penso en l'absurditat de les frases fetes i de les paraules que es diuen en moments de desconsol. Sí, sé que tot passa i el temps acaba posant les coses al seu lloc i que els períodes de dol s'han de viure. Però la majoria de vegades arribar fins aquí costa molt i fer aquest camí tot sol, perquè sols l'hem de fer, angoixa molt i es fa més pesat.
I quan un torna d'un viatge com el que jo he fet, té com un gran deute moral amb aquells que ha deixat allà i ha conegut durant un període de temps tan curt. Aquesta sensació de pau i alegria és tan contradictòria... M'he sentit egoista de sentir-me bé a través dels ulls de gent que té menys que jo o què no té les necessitats més bàsiques cobertes. El seu somriure constant davant la vida et fa veure tantes coses... La societat occidental té molt per aprendre d'aquesta manera d'enfrontar-se a a la vida.
Vivim en un món on la mala llet, el patiment, la tristesa, l'egoisme...guanya terreny a tot lo positiu. La majoria de gent és infeliç amb el que té, ens cansem aviat de les coses i de les persones, la nostra ment no pot parar de pensar enlloc de viure el moment. Ens han creat masses expectatives de tot allò que podem tenir o fer, ens les hem cregut, hem viscut pensant que sempre hem d'aspirar a una felicitat inventada, aquella de tenir, tenir i no parar de voler tenir.
I ara, cada dia intento tenir el meu espai pel record perquè no vull esborrar de la meva ment el que he viscut i he sentit. El temps passarà i el record serà més llunyà, però m'agradaria pensar que hi ha coses que es quedaran per sempre.
Segurament que faci un balanç de les coses que han passat aquest 2011, aquest viatge serà una de les bones, de fet, ha estat sens dubte el millor que em podia passar.

Per l'Asha. Per Vicent Ferrer.

C de Coben

He tornat a llegir-me una novel·la policíaca... En aquest cas Desapareguda de Harlan Coben, autor guardonat amb els premis més prestigiosos de la novel·la negra.

Aquest llibre forma part d'una sèrie on el protagonista és Myron Bolitar, un representant/agent de persones conegudes que destaca per ser un seductor amb un sentit de l'humor realment encantador.

Un bon dia Myron Bolitar rep la trucada de la Terese Collins, una antiga i enyorada amant, que només li diu "vine a París". I ell hi acaba anant... A partir d'aquell moment en Myron es veu involucrat en un extrany cas de morts, desaparicions, casos d'espionatge, ciència, que involucra a més d'un estat.

M'ha semblat un llibre entretingut, amb un personatge que porta el fil narratiu del llibre i amb uns personatges secundaris a la línea de Myron. Destaquen en Win i l'Esperanza. Amb gent així dòna gust treballar...

Ara em pendre un descans de sèrie negre per poder tornar a disfrutar en la següent lectura. A vegades penso que llegir aquest gènere de manera continuada me'l farà avorrir i les històries deixaran d'enganxar-me.

F de French

El silencio del bosque de Tana French.

Les històries que passen en boscos sempre m'han despertat un poder de curiositat insospitat en mi. Potser tot va començar amb la caputxeta vermella endinsada sense cap por en aquell bosc on el llop l'esperava... Però una cosa tinc ben clara, quedar-me sola enmig d'un bosc és la cosa més terrorífica que em podria passar. M'agraden els boscos, però sola no m'agraden gens! Sempre percebo mirades i sento milers de sorolls que no em resulten gaire amistosos.

Una història del passat, oberta, enigmàtica, desconcertant... xoca amb una cruel història del present, on el nexe en comú és el mateix bosc.

El 14 d'agost de 1984, tres nens de dotze anys (Jamie, Peter i Adam) entren en el bosc de Knocknaree, a les afores de Dublín, i només en surt un d'ells, Adam, sense recordar que ha passat allà dintre i on són els seus amics. Un buit per sempre en la seva memòria.

Vint anys més tard, Adam, ara anomenat Rob, és detectiu d'homicidis i segueix sense recordar que va passar. L'assasinat d'una nena de dotze en el mateix bosc el portarà novament allà amb l'esperança de recordar d'una vegada per totes.

La veritat és que el personatge de Rob, que narra la història en primera persona, es torna una mica insuportable i "cansino" a meitat de la novel·la, a mesura que avança el cas, i l'autora aconsegueix que l'estimem i li tinguem certa antipatia en parts iguals. Però és una antipatia amb carinyo, d'aquella que l'agafaries i li diries "però tio, desperta, reacciona!". Bé, crec que el sector femení estarà més d'acord en aquesta opinió, sobretot per veure com actua amb la seva companya Cassie Madox, per mi el personatge més contudent de la història.

Hi sempre sorgeix aquella típica pregunta, poden un home i una dona ser amics sense més?

Una novel·la plena de personatges per recordar: el bo de Sam, la inquietant Rosalind, la extranya Jessica, el cap O'Kelly, la dolça Kathy, els desaperaguts Peter i Jamie...

Un èxit de Tana French que esperem que continuï!

D de Davodeau

Étienne Davodeau ens presenta en dos parts la història de Lulú. Una mare de família d'uns 40 anys que un bon dia abandona la seva família. Per saber tota la història de Lulú cal que ens llegim els dos volums d'aquest còmic editat per La Cúpula. Jo només m'he llegit la primera i m'he quedat sense saber ben bé que passava, hauré de llegir la segona part per saber que passa amb la Lulú i la seva fugida buscant un sentit a la seva aburrida vida.

Lulú marxa de casa sense tenir-ho calculat, simplement ho decideix al sortir d'una entrevista de feina. Decideix tenir uns dies de llibertat per ella mateixa, lluny d'un marit aspre i tres fills. No hi ha culpabilitat perquè ella no és culpable de res.

En aquests dies que el Papa visita Barcelona i que parla de la necessitat de mantenir la família tradicional per sobre de tot, on la dona treballi a casa i fora d'ella i a més es senti realitzada, històries com les de la Lulú prenen més sentit. Per què una dona és dolenta si decideix marxar de casa per buscar una mica de llibertat? Lulú li promet al seu amic Xavier que tornarà, que els hi digui als seus fills però que necessita encara uns dies per ella sola.

La història de Lulú m'ha recordat a la de la Nora de "Casa de nines".

Els dies que Lulú està fora de la seva rutina diària els viu intensament i viu més del que porta anys vivint.

A de Agus

Una coneguda meva sempre em demanava qui era el responsable de la traducció del llibre que es volia llegir, tant en català com en castellà. Li donava una importància que jo no m'havia parat a pensar fins que he llegit el llibre de Milena Agus, "Mal de piedras". M'ha semblat una traducció força fluixa i crec que el llibre se m'ha fet pesat per aquest fet. Però potser soc una mica analfabeta en temes de traducció...

La història que una àvia explica a la seva néta durant anys sobre un personatge, El Veterano, que va significar tant en un moment de la seva vida, marca aquesta novel·la. Una àvia que sembla que tot li arriba tard i que la vida no tingui res millor preparat per ella. Ella que somiava que un dia un dels homes del seu poble, entraria per la porta de casa seva i li declararia el seu amor. És per això que es vestia sempre que podia amb els seus millors vestits, es posava arrecades i es deixava el seu cabell negre ondulat sense agafar... s'asseia al banc de davant la porta i esperava, esperava aquell home amb qui al matí s'havia creuat la mirada, o amb el que a la tarda li havia cedit el pas..un home que mai arriba.

Però el que si que arriba és un home, el Abuelo durant tota la narració, que es casa amb ella i la respecta, la cuida i no la força a res. Per mi un dels personatges més entranyables de la novel·la, que converteix aquest matrimoni amb un dels tants que coneixem dels temps dels nostres avis o tiets. Potser eren parelles que quan es casaven no es coneixen gaire i no s'havien que era allò de l'enamorament, però que amb els anys un sense l'altre no són res. Ara que sembla que a la més mínima ja no ens suportem...

No vull deixar de destacar els moments del llibre en els quals la Abuela decideix satisfer al seu marit...memorables (curiosos, picants, calents, surrealistes...) moments.

"Si no he de conocerte nunca, haz al menos que te extrañe."

F de Franc

Avui que és el dia del càncer aquest comentari sobre el còmic d'Isabel Franc "Alícia en un món real", per desgràcia és una mera coincidència. És una d'aquelles coincidències dures que et fan tocar de peus a terra i tornar a pensar amb la gent que ha patit (de manera directa o indirecta) o pateix aquesta gran epidemia del segle XXI, el càncer.

Ara ja no ens preguntem si coneixem algú que l'hagi patit en una de les seves múltiples i cruels variants, sino que ara ens preguntem: a qui coneixes que no hagi patit càncer?

Isabel Franc a través dels dibuixos de Susanna Martín ens presenta la història de l'Alícia, de com reb la notícia i com la viu durant l'any que reb el tractament. I aconsegueix arrancar-nos el somriure quan el somriure en moments així és difícil d'arrencar.

L'Alícia és una dona treballadora, sense gaire temps per ella, amb una vida sentimental que no és "un recés de pau" (com ella mateixa diu) i amb unes amigues que no la deixaran sola (excepte aquella que deia ser amiga i davant les adversitats demostra no ser-ho) davant la dura notícia que reb i la seva lluita (en alguns moments abandonable...) per superar-la.

La seva lluita per superar un càncer de mamà és dura però ens fa riure perquè ella mateixa ironitza sobre el tema sense estalviar-se els episodis més durs de la malaltia. I és important la reflexió que ens deixa sobre l'estètica femenina, tan criticable en aquest món d'avui en dia. Que et treguin un pit és una de les coses més bèsties que hi ha, però una dona no deixa de ser dona per aquest motiu.

L'Alícia no deixa de ser la mateixa Isabel Franc i ella ha volgut plasmar la seva lluita en aquest còmic, ella ha pogut superar el càncer, altres no han pogut (i des d'aquí els recordem moltíssim) i ens deixa un regust optimista sobre el tema perquè com ella diu "la vida després del càncer mai no torna a ser igual... Però si fa o no fa és el mateix".

Ah, no he afegit que l'Alícia és lesbiana, però és que trobo que no és important encara que alguns periodistes, crítics etc. ho hagin posat en el seu titular. Una teta d'uns lesbiana és igual que una teta d'una hetero! A veure si alguns ho entenen d'una vegada per totes!!

I de Ibsen

Nora, Nora, Nora... Personatge mític en el món teatral. Molts cops havia sentit parlar de la Nora de Ibsen i coneixia la importància del personatge però mai m'havia llegit l'obra sencera. Casa de nines és un clàssic entre els clàssics i en tenia ganes. Nora és una noia educada amb una vena al ulls i per ser servicial primer al pare i després al marit. Un bon dia li cau aquesta vena dels ulls i se'n adona que ni ella mateixa es coneix. Ara entenc perquè l'escriptora Elfriede Jelinek va escriure l'obra de teatre "Què va passar quan Nora va deixar el seu marit o els pilars de la societat?" i que vaig veure al Teatre Nacional fa uns dos anys.

Nora va ser vista per molts com una dona dolenta, sense principis, quan va deixar al seu home i als seus fills. Però a mi la Nora em sembla una dona que desperta un bon dia i es dòna compte que ella no és ella, que no viu per ella sinò per satisfer als altres sense cap tipus de reconeixement, una joguina en mans dels altres.

A Nora només li cal un fet, una paraula, per deixar de ser la noieta innocent (que al principi de l'obra em sembla tan pesada...) per convertir-se en una persona que pren desicions per ella mateixa. I el més bo de tot és que aquesta obra va ser escrita per un home.

Llarga vida a Nora...

"(...)

NORA. Ya no creo en eso. Creo ante todo que soy un ser humano, igual que tú... o, al menos, debo intentar serlo. Sé que la mayoría de los hombres te darán la razón, y que algo así está escrito en los libros. Pero ahora no puedo conformarme con lo que dicen los hombres y con lo que dicen los libros. Tengo que pensar por mi cuenta en todo esto y hacer el esfuerzo por comprenderlo. (...)"

R DE RAMIS

La darrera lectura a dia d'avui ha estat el Premi Josep Pla 2010, Egosurfing de Llucia Ramis. Egosurfing és el terme que s'aplica a la pràctica consistent a navegar per internet a la recerca d'informacions sobre un mateix mitjançant la introducció del nom propi al cercador. Qui no ha posat alguna vegada el seu nom a google per saber si hi ha alguna cosa?

Fa dos anys, quan vaig fer 30 anys, em vaig llegir el seu llibre Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys. Aquest llibre es va exhaurir, segurament perquè totes les persones que fèiem 30 anys el vàrem comprar i sobretot regalar. Era una lectura on et senties fàcilment identificat ja que sortien racons, bars, locals, carrers... de Barcelona que t'eren propers i totes les coses t'eren absolutament familiars, tants els llocs com les sensacions. Aquest segon llibre d'ella és més o menys igual. El retrat d'una generació una mica perduda (amb masses pors i inseguretats diria jo) enmig d'una ciutat cada cop més elitista. No té res de nou i confirma un estil en l'escriptura de Ramis. Però quan el llegeixies sents que tu també formes part de tot això, i que les teves pors, tristeses, neguits, .. no són només teus i no saps si sentir-te millor perquè altres també es senten com tu o més trist perquè és un "mal" massa comú.

"(...) La felicitat no pot ser aquest pes al ventre, la gola i el pit, convertit de sobte en un terrible mal de panxa, un d'aquells que et fan voltar el cap i provoquen suors, i no saps si tens ganes de vomitar o de cagar, o de totes dues coses alhora."

"(...) Tots solem dir que érem feliços, de petits. Vèiem La bola de cristal els dissabtes dematí, El planeta imaginari. Teníem un MSX o un Spectrum, i un únic joc a l'ordinador que consistia a fer partides de tennis amb dos pals. Els més afortunats tenien una maquineta on un goril·la saltava pels edificis de Nova York i evitava els avions que l'assetjaven. Berenàvem de pa amb xocolata els horasbaixes mentre vèiem Bola de drac o El Doctor Slump, i muntavem la granja dels playmobil damunt la moqueta de la nostre habitació, el vaixell pirata. Trigàvem dies a replegar les peces del Lego o del Tente que s'escampaven pertot, i no ho fèiem fins que ens donaven un ultimàtum. Abans de ficar-nos al llit, ens trèiem els calcetins plens d'arena. Però oblidem que, aleshores, encara que fos perquè ens havien castigat sense televisió, o simplement perquè no ens deixaven veure Uve, "no tens edat per a això", aquella ens semblava la més cruel de les desgràcies. No ens sentíem feliços en absolut."

Conocerás al hombre de tu vida

Críticar a Woody Allen és fàcil. S'espera tant d'ell que cada treball nou és objecte de tot tipus de crítiques. Té moltíssims adeptes que cada any esperen anar al cinema per veure la seva última pel·lícula i opinar si és millor que l'anterior o si pot arribar a ser tant bona com March Point, la pel·lícula que sembla ser un punt i apart en la seva carrera.

El més difícil per un artista deuen ser les opinions dels seus adeptes perquè es poden convertir fàcilment en detractors. Contentar a tothom és el més difícil que hi ha.

Fa uns dies veia Si la cosa funciona i em va agradar, vaig passar una bona estona i en vaig treure les meves pròpies reflexions. I amb la seva última pel·lícula estrenada m'ha passat el mateix. Conocerás al hombre de tu vida no és una gran pel·lícula però et fa passar l'estona i et fa reflexionar sobre lo sorprenent que pot ser la vida. Mai saps el que et depara...

Som humans i patim canvis, i assumir això ens farà viure millor. És important refer-se de les ferides, pensant que sempre poden venir temps millors i pitjors.

Allen és el millor llibre d'autoajuda que hi pot haber!

Els seus personatges són reals i les seves històries poden tenir similituds amb les nostres o amb les dels que ens envolten. Diuen que la realitat supera a la ficció, en aquest cas (i en molts altres) crec que les històries reals inspiren a la ficció.

El més destecable és el treball d'actors que fa. Allen és exigent i deixa clar com vol que siguin els seus personatges. En aquesta pel·lícula tots els actors treballen per primer cop amb ell, actors que borden el personatge i que el fan més creible i més proper.

És una pel·lícula per passar l'estona, pot ser una pel·lícula per veure en DVD (ara que gastar-nos 7 euros al cinema fa tant de mal...) o inclús per passar per alt, però jo tinc clar que m'apunto a la propera estrena del senyor Allen.