Quan som petits veiem als adults que ens envolten com aquells que ens cuidaran tota la vida. Però un dia les coses canvien i els teus referents, aquells que et protegien dels malsons, de les caigudes, de les coses dolentes... es tornen persones dèbils i poc a poc es tornen ausents. Ets tu qui ha de cuidar-los i estar al seu costat. És llavors quan prens conciència del pas del temps.
Veure la por als ulls d'una persona que pensaves que mai en tenia, és el pitjor rècord amb el que et pots quedar.
Ens allunyem del patiment però és inevitable que aquest ens visiti en algun moment de la nostra existència.
I quan arriba aquest moment ens preguntem quina és la millor forma de marxar d’aquest món. Quan t’has passat tota una vida lluitant, fent front a les malalties i a les incerteses de la vida, és terriblement dur veure que el teu final no depèn de tu. De fet, pocs finals depenen del que un voldria. Segur que més d’un cop ens hem preguntat i plantejant com voldriem morir i la gran majoria, per no dir tothom, voldria fer-ho sense patir. Que la mort es presenti dormint o de cop però que passi sense adonar-nos.
Quan això passa aprop teu et fa plantejar moltes coses que estan esperant en el teu subconcient a que pensis en elles. I malgrat sabem que la mort és llei de vida mai estàs preparat per assumir-la. Hi ha dols que duren anys, alguns mesos i altres que t’acompanyen tota la vida. I com més gran et fas més et costa deixar-lo anar.
A vegades confio en les senyals, en allò que em fa veure que aquells que han marxat encara estan aprop meu. I que ens visiten de tant en tant. Aquestes senyals existeixen, potser són senyals que ens fabriquem nosaltres mateixos per no oblidar, per fer-nos adonar de la fragilitat de la vida.
I el més dur de tot és veure com una persona estimada lluita per viure on ja no hi ha lluita i et sents terriblement malament per desitjar que tot acabi ja, per deixar-lo descansar i egoistament descansar tu també.
Definitivament, no estem preparats per això. I ahir sense saber-ho em vaig perdre per l’hospital i vaig acabar a la nurseria. No hi havia cap nen, tots estaven a les habitacions, però en aquella planta es respirava vida, tot el contrari d’on jo venia.
I quan vaig ser a casa vaig tenir la necessitat de dutxar-me, feia olor de mort, d’hospital, de tristesa i avui encara sento que aquesta olor em visita de tant en tant per recordar-me que tot no ha acabat perquè hi ha coses que no acabem mai, es repeteixen més d’un cop a la vida. I no podem evitar-ho.
