Recordando a La Buena Vida

El Planas i jo sabem de què parlem..

No me toquen a Shakespeare, please!

Avui sortia publicada una notícia a La Vanguardia, sobre una obra de teatre que es representarà al Teatre Tantarantana de Barcelona dintre del cicle "Ella a Escena". Aquesta obra tracta sobre quin tipus d'obres hauria escrit Shakespeare si hagués estat una dona. Cal?

No tinc res en contra d'aquesta obra de teatre, que no he vist i que m'encantaria anar a veure, però veritablement crec que si Shakespeare hagués estat una dona no ens haurien arribat les seves obres.

El pitjor de tot ha estat que un lector ha posat un comentari per mi poc encertat. Deia que si Shakespeare hagués estat una dona hauria escrit obres "més sensibles i tendres" (parece un anuncio de Ausonia) i "compromeses amb el benestar comú" (oh, my good!), obres on es donaria especial importància a la "tolerància i la solidaritat". Perquè el lector diu, que "els homes són dolents i les dones bones". EIII! I ha estat una persona del gènere masculí el que ha escrit aquestes paraules...Crec que la febre m'ha pujat de cop (estic de baixa i amb temps per poder-me irritar davant de comentaris d'aquest tipus). Agraeixo aquest lector que tingui en tan bona consideració al sexe femení, però crec que ha llegit poc i sobretot, que ha viscut poc.

Les dones, igual que els homes, podem ser cruels, podem escriure escenes dures, podem ser romàntiques, podem ser extremadament tràgiques, podem imaginar i podem crear el que ens vingui de gust.

Posar etiquetes d'aquest tipus no ens porta enlloc.

I sobretot, perquè no deixem a Shakespeare en pau. A él ni le va ni le viene...

Ceràmiques Guzmán

No esperava una noia tan bonica

darrere d'aquest taulell.

El teu estil em fascina.

On has estat tot aquest temps?

Aprofitaré, ara que et gires,

per donar gràcies al Cel

i per passar-te revista,

dels talons fins els cabells.

No t'espantis però, ara, voldria dir-te

que ho ets tot per a mi i que jo puc ser tot teu.

Vull sentir-te explicar la teva vida,

dels teus somnis i els teus grans secrets.

I tornes i em dediques el més gran dels teus somriures

i emboliques el paquet

i les teves mans,expertes,

l'adornen amb un llacet.

I congelo el moment quan les nostres mans es creuen

a l'intercanviar el bitllet,

però els teus ulls estan nerviosos,

has d'atendre altres clients.

Però si dubtes, podries atrevir-te

a sortir amb mi per fer un cigarret.

Per si penses que podria servir-te

jo m'esperaré per aquí encara algun temps.

Manel. Els millors professors europeus.

www.myspace.com/gatmanel

La forma de les coses, de Neil Labute

(...) Ell li agafa la mà bruscament

Adam.-Faré tot el que tu vulguis, d'acord? Ja sé que el que vaig fer va estar malament, ja ho sé. Em vaig fer un lio, però...jo no havia fet mai una cosa així. Merda! És que ni tan sols havia sortit amb ningú abans de coneixe't! O sigui que... digues-me què vols que faci i ho faré... perquè és que ... no et vull perdre.

Evelyn.-N'estàs segur d'això?

Adam.-N'estic totalment segur. T'estimo...

Evelyn.-Vam quedar que aquesta paraula era molt grossa...

Adam.-Ja. I la dic perquè la sento. Demana'm el que vulguis.

Evelyn.-Qualsevol cosa?

Adam.-El que tu vulguis.

Evelyn.-Passa d'ells. Dels teus amics, de tots dos. I sense explicacions. No quedis amb ells i no els parlis mai més.

Adam.-Què?

Evelyn.-Això és el que vull que facis per mi. Per demostrar-me el que sents per mi...

Adam.-Però escolta, Evelyn...això és una mica...

Evelyn.-Què me'n dius? Sí o no?

Adam.-I si et dic que no?

Evelyn.-Hi ha històries més maques que s'acaben, també. Què hi dius?

Adam se la mira molta estona fixament.

Adam.-... Et trio a tu.

Ella se l'acosta i li fa un petó llarg.

Evelyn.-Has triat bé, "pequeño saltamontes"

(...)

La dona de la meva vida

Dos nois d’uns 17 anys prenent una Coca-Cola
Noi 1: Crec que ahir vaig conèixer la dona de la meva vida
Noi 2: (s’ennuega amb la beguda i tos) Què dius?!
Noi 1: Què crec que ahir vaig conèixer la dona de la meva vida...
Noi 2: Que si, que ja t’he sentit! Però què dius?
Noi 1: És que ahir la vaig veure i...
Noi 2: I què? Et van tremolar les cames, vas sentir papallones a l’estomac i vas visualitzar la teva vida amb ella al costat, no? va, tio, va...
Noi 1: Doncs més o menys.
Noi 2: Vas trempar?
Noi 1: Osti, que et parlo en serio. És diferent.
Noi 2: Sempre és diferent. Per tu sempre és diferent.
Noi 1 (silenci)
Noi 2: A veure: de quin color té els ulls?
Noi 1: Què?
Noi 2: Ho veus! Si fos la dona de la teva vida podries respondre a això. Tu flipas.
Noi 1: Clars..crec. Tampoc és el més important..
Noi 2: I està bona? Per què això sí que és important..
Noi 1: Joder... Doncs si.
Noi 2: Té bones tetes.
Noi 1: Para!
Noi 2: Vale, joder si que estàs susceptible. Però si no saps de quin color té els ulls...
Noi 1: Osti, doncs avui m’hi fixaré.
Noi 2: Avui? Osti, heu quedat? Quin crack! Jo que pensava que no havíeu ni parlat.
Noi 1: És que no hem parlat.
Noi 2: I? Com heu quedat?
Noi 1: Doncs la tinc penjada a la paret de la meva habitació. És guapíssima tio, és guapíssima...

Recordando viejas glorias..

Para la Martona...
He intentat buscar una altra canço però sembla ser que los Azucarillo Kings han pasado a mejor vida..
Bé, siempre nos quedará el buen recuerdo y los bailoteos inteminables..

Hansel i Gretel

Carta de una desconocida

"Sólo quiero hablar contigo, decírtelo todo por primera vez. Tendrías que conocer toda mi vida, que siempre fue la tuya aunque nunca lo supiste. Pero sólo tú conocerás mi secreto, cuando esté muerta y ya no tengas que darme una respuesta; cuando esto que ahora me sacude con escalofríos sea de verdad el final. En el caso de que siguiera viviendo, rompería esta carta y continuaría en silencio, igual que siempre. Si sostienes esta carta en tus manos, sabrás que una muerta te está explicando aquí su vida, una vida que fue siempre la tuya desde la primera hasta la última hora"

Stefan Zweig. Carta de una desconocida.

** dir certes coses sense caure en lo cursi.

La sal

Ella:- ¿Me pasas la sal?

(Él sigue comiendo sin levantar la mirada)

Ella: - ¿Oye, me pasas la sal?

(Ningún gesto)

Ella: -¿Imbécil, me pasas la sal?

(Sigue comiendo)

Ella: -¿Me pasas la sal de una puta vez?

(Sigue comiendo)

Ella: -Vale, ¿como quieras que te lo diga?

(Él para de comer y se la queda mirando fijamente)

Ella: -Pasame la sal.

(Coge el salero, se levanta, lo desenrosca y le tira todo el contenido en el plato. Ella esta tan sorprendida que es incapaz de articular palabra. Él se vuelve a sentar)

Él: -De nada.

(y sigue comiendo)

*Basada en posibles hechos reales y con la corrección/asesoramiento/savoir faire..de Ginés (mil gràcies xiquet!)

Fuera complejos

"No hace falta que te escondas, / ya me largo yo de aquí.

Todo cambia en un instante, / la ilusión hecha un desastre.

Tanto hablar para nada. / Tanto hablar por hablar.

Tanto engaño es evidente. / Cuando quieras te arrepientes.

Voy cansado de salir corriendo, / media vida llevo fingiendo.

Aunque me vistas de negro / seguiré siendo de pueblo.

Aunque me pierdas de vista, / aunque traigas tantas prisas...

Tanto amar para nada. / Tanto estar por estar.

Tanto daño que ni sientes. / Ven y enséñame tus dientes.

Si perseveras brillarás com al inicio.

¡Fuera complejos!

¡Fuera embarazos!

Venga, un abrazo."

The New Raemon. A propósito de Garfunkel (CD)

Benedetti no es considera un haijin

Un Haijin és com es denomina en japonès el que escriu haikus. Amb només 17 sil·labes i una distribució invariable, el haiku per Benedetti sempre ha estat un desafiament, per això el seu llibre Nuevo rincón de haikus (editat per Visor) està ple de haikus made in Benedetti.

Us proposo alguns exemples:

"las golondrinas

que parece que vuelvan

no son las mismas"

"el purgatorio

es más entretenido

que el paraíso"

"aunque lo pienses

los oriundos de Suiza

no son suicidas"

"los tartamudos

pronuncian cada sílaba

en duplicado"

"a tu vecino

confiésale secretos

pero de otros"

"es indudable

que la Venus de Milo

no empina el codo"

"lloro de risa

a veces pero nunca

río de llanto"

...i així fins a 300 haikusbenedettins.

Ain't Go No - I Got Life

El meu primer "escrit" de novembre el faig escoltant una d'aquelles cançons que és capaç d'aixecar-te l'ànim en un segon. L'escolto d'una gravació que va fer Nina Simone al 1968. Alguns la coneixeran a partir d'un anunci de cotxes... ¿per qué els anuncis de cotxes tenen aquesta capacitat de "dejar huella"?

Un novembre que comença plujos..no para de ploure. Torno a casa de matinada i plou, durant tota la nit ha plogut (no ho podria dir del cert però sembla que ha sigut així) i ara a intervals, forts i febles, la pluja continua caient.

Recordo la tardor de quan era petita a Breda, sortint amb les botes de pluja (vermelles o grogues..les més cantones possible), a buscar cargols! Mai m'han agradat els cargols però era el nostre ritual desprès de la pluja i ens agradava.

Doncs això, que comença novembre, època de cargols, bolets, castanyes, inici del fred, dies més foscos, dies que costa més sortir, de capes de roba i dies que inviten a la nostàlgia...però té el seu encant!

Em torno a posar la cançó a tot volum i somric.
Busqueu-la i escolteu-la, val la pena! Bon novembre!