dimecres, 29 d’octubre del 2008

La cama

Esta semana pensé en secuestrarte en mi casa. Luego miraba tus fotos al irme a dormir. Quiero saber como eres, saber qué te pasa y, por fin, que me conozcas y que te enamores de mí. Todas las noches me acuesto y te busco en mi cama. Y tú nunca estás, pero sé que mañana, ya nunca podrás olvidarte de mí. Voy a ser tu pesadilla, de noche y de día. Y tú me dirás, eres toda mi vida. No digas que no, aun no has estado aquí. Nunca pensaste que fuera a encerrarte en mi casa. Nunca pensé que pudiera yo hacerte esto a ti. Comprenderás que esta era la única forma de hacer que me quisieras y no repetir otra vez...Todas las noches me acuesto y te busco en mi cama. Y tú nunca estás, pero sé que mañana, ya nunca podrás olvidarte de mí. Voy a ser tu pesadilla, de noche y de día. Y tú me dirás, eres toda mi vida. No digas que no, aun no has estado aquí. Todas las noches me acuesto y te busco en mi cama. Y tú nunca estás, pero sé que mañana, ya nunca podrás olvidarte de mí.

El Espectador. Julio de la Rosa

dimarts, 21 d’octubre del 2008

How many Bastards!!

Sense fotos i sense gaires comentaris.
Com t'he dit Uri...amb això queda tot dit!
Gràcies per aquesta aportació que defineix tan bé el què, el qui i el com.
How many bastards!

diumenge, 19 d’octubre del 2008

Don't worry sweetie, it's gonna be all right

Don't worry sweetie, it's gonna be all right
Don't worry sweetie, it's gonna be all right
Don't worry sweetie, it's gonna be all right
Don't worry sweetie, it's gonna be all right
Don't worry sweetie, it's gonna be all right
Don't worry sweetie, it's gonna be all right

of course...

Una altra recomanació... "Un home a les fosques" de Paul Auster

"Però jo no m'he apuntat enlloc. No m'he allistat.
És clar que no. No ho fa ningú. Però va així. Tu viu la teva vida, i de cop i volta et trobes a la guerra."

"(...) aquesta noia que ha patit tant temps en silenci, aquesta bona noia es nega a creure que és bona, ja que només els bons dubten de la seva bondat, que és justament el que els fa bons. Els dolents saben que són bons, però els bons no saben res. Es passen la vida perdonant els altres, però no es poden perdonar a ells mateixos."

"La Betty va morir de pena. Hi ha gent que riu en sentir aquesta expressió, però és perquè no saben res del món. La gent mor de pena. Passa cada dia, i continuarà passant fins al final dels temps."

"Comencem a viure de nou.Tu fas la teva feina i jo faig la meva. Mengem, dormim i anem pagant el que hàgim de pagar. Rentem els plats i passem l'aspiradora. Fem un nen junts. Em fiques a la banyera i em rentes el cap. Jo et frego l'esquena. Aprens nous trucs. Anem a veure els teus paresi escoltem com la teva mare es queixa de la seva salut. Anem fent, reiet, i vivim la nostra vida sense complicacions. Això és el que vull dir. Res."

"(...) avancen en el seu no-res conjugal, en la vida sense complicacions cap a la qual ella el va atreure amb el seny d'una dona que no creu en altres mons, que sap del cert que només hi ha aquest món i que les rutines soporíferes i les renyines breus i els problemes financers en són una part essencial, que, malgrat els dolors i els avorriments i les decepcions, viure en aquest món és al màxim d'aprop que mai estarem de veure el paradís."

"(...) No paris de somriure, li dic.Quan somrius estàs molt maca.
¿Només quan somric?
Sempre. Cada minut de cada dia.
Una altra bola de les teves, però me l'empasso. Em dóna un copet a la galta i diu: ¿Cafè i torrades?
No, avui no. Aquest matí hem de tirar la casaper la finestra. Ous remenats, bacó,creps i tota la pesca.
Un esmorzar de forquilla. "


L'estrany món avança.

dimecres, 8 d’octubre del 2008

Una recomanació

Giani Stuparich (1891-1961) escriu aquest relat sobre un pare i un fill que passen els que semblen ser els últims dies del primer a l'illa adràtica on va nèixer.
Publicat per l'editorial Minúscula i que opta a ser el pròxim Premi Llibreter 2008.
Segons Claudio Magris és "un relato amirable de vida y de muerte, no conjurada sino mirada sin piedad cara a cara".

dissabte, 4 d’octubre del 2008

El verano queda ya muy lejos...




La Marta m'ha regalat aquestes fotos... M'agrada el riure!! La setmana que ve a Granada espero reviure aquests instants...i riure,riure molt!! Gràcies Martona! Gràcies Mateo!


P.d: Aquest migdia m'han dit que seré tieta d'un nen!! Encara no és segur perquè estava de "cluclillas", però el 90% és segur..

dijous, 2 d’octubre del 2008


Octubre

Ahir hauria estat un bon dia per escriure perquè era el primer dia d'octubre. Però com que sempre vaig a deshora escric avui dia 2.. Faig un balanç dels últims tres mesos. Recordo la Laia i jo fent un cafè a la Plaça Sant Agustí vell i ella dient-me: Emma, en tres mesos poden passar moltes coses... I tenia raó. Aquells dies estava trista per una noticia ara m'entristeixen unes altres.
Em faig preguntes i algunes tenen contestació, altres no. M'enfado i em desenfado. Em sento perduda i en algunes ocasions trobo la drecera. Ric amb la facilitat que em caracteritza i faig broma d'allò que em fa mal.
L'octubre comença amb sol, però sempre amenaça en canviar.