Coses que no es poden evitar

Quan som petits veiem als adults que ens envolten com aquells que ens cuidaran tota la vida. Però un dia les coses canvien i els teus referents, aquells que et protegien dels malsons, de les caigudes, de les coses dolentes... es tornen persones dèbils i poc a poc es tornen ausents. Ets tu qui ha de cuidar-los i estar al seu costat. És llavors quan prens conciència del pas del temps.

Veure la por als ulls d'una persona que pensaves que mai en tenia, és el pitjor rècord amb el que et pots quedar.

Ens allunyem del patiment però és inevitable que aquest ens visiti en algun moment de la nostra existència.

I quan arriba aquest moment ens preguntem quina és la millor forma de marxar d’aquest món. Quan t’has passat tota una vida lluitant, fent front a les malalties i a les incerteses de la vida, és terriblement dur veure que el teu final no depèn de tu. De fet, pocs finals depenen del que un voldria. Segur que més d’un cop ens hem preguntat i plantejant com voldriem morir i la gran majoria, per no dir tothom, voldria fer-ho sense patir. Que la mort es presenti dormint o de cop però que passi sense adonar-nos.

Quan això passa aprop teu et fa plantejar moltes coses que estan esperant en el teu subconcient a que pensis en elles. I malgrat sabem que la mort és llei de vida mai estàs preparat per assumir-la. Hi ha dols que duren anys, alguns mesos i altres que t’acompanyen tota la vida. I com més gran et fas més et costa deixar-lo anar.

A vegades confio en les senyals, en allò que em fa veure que aquells que han marxat encara estan aprop meu. I que ens visiten de tant en tant. Aquestes senyals existeixen, potser són senyals que ens fabriquem nosaltres mateixos per no oblidar, per fer-nos adonar de la fragilitat de la vida.

I el més dur de tot és veure com una persona estimada lluita per viure on ja no hi ha lluita i et sents terriblement malament per desitjar que tot acabi ja, per deixar-lo descansar i egoistament descansar tu també.

Definitivament, no estem preparats per això. I ahir sense saber-ho em vaig perdre per l’hospital i vaig acabar a la nurseria. No hi havia cap nen, tots estaven a les habitacions, però en aquella planta es respirava vida, tot el contrari d’on jo venia.

I quan vaig ser a casa vaig tenir la necessitat de dutxar-me, feia olor de mort, d’hospital, de tristesa i avui encara sento que aquesta olor em visita de tant en tant per recordar-me que tot no ha acabat perquè hi ha coses que no acabem mai, es repeteixen més d’un cop a la vida. I no podem evitar-ho.

Període vacacional

Molts mesos sense escriure res i avui que plou a Barcelona he tingut ganes de posar-me una mica al dia mentrés a fora s'acosta la tardor.
Amb cinc mesos han passat coses, la vida és això: que passin coses. Algunes potser no m'haurien agradat que passesin o almenys com han passat, altres han vingut per sorpresa.
Ahir tenia amb una amiga l'eterna conversa de si les coses passen per què han de passar o tot és fruit de casualitats i sort. Encara no ho tinc molt clar però soc més partidaria de pensar que tots tenim una funció en aquest món, alguns en el seu petit món, altres en un món més ampli. La vida ens posa a prova i anem fent el nostre camí. Potser és cosa d'energies, potser és fruit de casualitats però hi ha moments que aquesta carrera d'obstacles té més sentit que mai. Segurament fer un viatge a l'Índia com el que he fet jo aquest estiu si que et fa tornar canviat, en el meu cas ha despertat la meva part més espiritual, aquella que poster ni jo mateixa sabia que existia.

Un viatge que m'ha ensenyat a relativitzar les coses i a intentar veure la part més bona de la vida. I molt dies tinc mal dia, com tothom, i penso en l'absurditat de les frases fetes i de les paraules que es diuen en moments de desconsol. Sí, sé que tot passa i el temps acaba posant les coses al seu lloc i que els períodes de dol s'han de viure. Però la majoria de vegades arribar fins aquí costa molt i fer aquest camí tot sol, perquè sols l'hem de fer, angoixa molt i es fa més pesat.
I quan un torna d'un viatge com el que jo he fet, té com un gran deute moral amb aquells que ha deixat allà i ha conegut durant un període de temps tan curt. Aquesta sensació de pau i alegria és tan contradictòria... M'he sentit egoista de sentir-me bé a través dels ulls de gent que té menys que jo o què no té les necessitats més bàsiques cobertes. El seu somriure constant davant la vida et fa veure tantes coses... La societat occidental té molt per aprendre d'aquesta manera d'enfrontar-se a a la vida.
Vivim en un món on la mala llet, el patiment, la tristesa, l'egoisme...guanya terreny a tot lo positiu. La majoria de gent és infeliç amb el que té, ens cansem aviat de les coses i de les persones, la nostra ment no pot parar de pensar enlloc de viure el moment. Ens han creat masses expectatives de tot allò que podem tenir o fer, ens les hem cregut, hem viscut pensant que sempre hem d'aspirar a una felicitat inventada, aquella de tenir, tenir i no parar de voler tenir.
I ara, cada dia intento tenir el meu espai pel record perquè no vull esborrar de la meva ment el que he viscut i he sentit. El temps passarà i el record serà més llunyà, però m'agradaria pensar que hi ha coses que es quedaran per sempre.
Segurament que faci un balanç de les coses que han passat aquest 2011, aquest viatge serà una de les bones, de fet, ha estat sens dubte el millor que em podia passar.

Per l'Asha. Per Vicent Ferrer.

C de Coben

He tornat a llegir-me una novel·la policíaca... En aquest cas Desapareguda de Harlan Coben, autor guardonat amb els premis més prestigiosos de la novel·la negra.

Aquest llibre forma part d'una sèrie on el protagonista és Myron Bolitar, un representant/agent de persones conegudes que destaca per ser un seductor amb un sentit de l'humor realment encantador.

Un bon dia Myron Bolitar rep la trucada de la Terese Collins, una antiga i enyorada amant, que només li diu "vine a París". I ell hi acaba anant... A partir d'aquell moment en Myron es veu involucrat en un extrany cas de morts, desaparicions, casos d'espionatge, ciència, que involucra a més d'un estat.

M'ha semblat un llibre entretingut, amb un personatge que porta el fil narratiu del llibre i amb uns personatges secundaris a la línea de Myron. Destaquen en Win i l'Esperanza. Amb gent així dòna gust treballar...

Ara em pendre un descans de sèrie negre per poder tornar a disfrutar en la següent lectura. A vegades penso que llegir aquest gènere de manera continuada me'l farà avorrir i les històries deixaran d'enganxar-me.