El transcurrir de la vida trae dificultades añadidas siempre, no hay luz sin sombra, ni amor sin temor a perderlo. Es así y vale más enterarse y estar preparado para ello y, si alguna vez llega el dolor de una pérdida, que más tarde o más temprano llega, aceptarlo permite que pueda vivirse de otra manera que no sea como una ofensa personal.La inteligencia sirve para eso precisamente, para poder aceptar tanto las alegrías como las penas sin necesidad de grandes estropicios. Y aunque la vida duela a veces, creo que lo importante es vivirla.

Harold Pinter

La comprensió és tan rara, tan bonica...

La tortuga voladora

Una tortuga, lenta y pesada, le dijo a un águila: "¡Ay, si hubiese nacido yo con alas!". El águila le respondió, medio en broma: "Dime, pequeña tortuga, ¿qué me darías a cambio, si te llevara a volar por los aires?". "Te obsequiaría con todas las maravillas del mar del Este", repuso la tortuga. "Entonces, te enseñaré", dijo el águila, y la cargó boca arriba. Estaban más allá de las nubes cuando el águila soltó a la tortuga, que cayó en la cima de una montaña con tanta fuerza que el impacto destrozó su caparazón. Con el último suspiro,la tortuga alcanzó a decir: "Lo tengo bien merecido. De qué podían servirme las nubes y las alas cuando ya me costaba bastante moverme por tierra firme".

Odo de Cheriton

La intimitat, és a dir, l'embolcall de la mentida (B. Shepherd)

"Tu veus que s'apropa el dia del seu aniversari i encara no has preparat res i penses que et passarà com sempre i que ho hauràs de fer tot a última hora i serà una mena de mig desastre i tot plegat, com sempre, com els altres dos aniversaris, que és el temps que fa que ets amb ella, la més bonica, la més definitiva, la que més ho mereix tot. I penses en les mil possibilitats que tens de fer-li un regal, i pensant, pensant, d'aquestes mil possibilitats no se te'n passa cap pel cap, i penses, què cony li regalo si en el fons el que vull és regalar-me-li jo mateix, i tonteries d'aquestes que només són una excusa i que no saps si ella acceptaria o què."

La intimitat. Marc Romera

La Caputxeta vermella (segons James Finn Garner)

Vet aquí que una vegada hi havia una persona jove que es deia Caputxeta Vermella i que vivia amb sa mare a la vora d'un gran bosc. Un bon dia sa mare li va demanar que portés un cistell de fruita fresca i aigua mineral a l'àvia -no perquè això fos feina de dones, de cap manera, no, sinó perquè era una obra generosa que contribuïa a crear un sentiment solidari. A més, l'àvia no estava malalta; ben al contrari: estava en plena forma física i mental i era perfectament capaç de tenir cura d'ella mateixa en tant que persona adulta madura.

Així doncs, la Caputxeta Vermella es va endinsar al bosc amb el cistell. Molta gent es pensaven que el bosc era un lloc esporuguidor i perillós, i mai s'hi acostaven. Però la Caputxeta Vermella se sentia tan segura de la seva pròpia i incipient sexualitat que aquesta imatgeria freudiana tan òbvia no la intimidava gens.

De camí cap a ca l'àvia se li va acostar un llop que li va preguntar què duia al cistell. Ella li va contestar:

-Una mica de berenar saludable per a l'àvia, que és perfectament capaç de tenir cura d'ella mateixa en tant que persona adulta madura.

-¿Saps, maca?- li va dir el llop-. Per a una noieta no és gaire segur caminar per aquest bosc tota sola.

-Trobo molt ofensiu aquest comentari teu, profundament sexista- li va dir la Caputxeta Vermella-, però l'ignoraré perquè la teva tradicional condició de marginat social t'ha dut a enfrontar-te al món d'una manera pròpia; i del tot vàlida, evidentment. Ara, si em permets, he de prosseguir el meu camí.

La Caputxeta Vermella va continuar pel camí ample, però el llop -a qui la seva condició de marginat social l'havia alliberat de l'obediència escalva de les normes del pensament ortodox i occidental-sabia una drecera per arribar abans a ca l'àvia. Hi va irrompre sense contemplacions i es va menjar l'àvia, una acció del tot comprensible venint d'un carnívor com ell. Llavors, com que no estava sotmès a les nocions rígides i tradicionalistes del que és masculí o femení, es va posar la camisa de dormir de l'àvia i es va ficar al llit.

La Caputxeta Vermella va entrar a la caseta i va dir:

-Àvia, et porto berenar sense greixos i sense sal, i voldria que l'acceptessis com un homenatge al teu paper de matriarca sàvia i nodridora.

Des del llit, el llop va dir amb veu fluixeta:

-Vine més a prop, nena, que pugui veure't.

La Caputxeta Vermella va dir:

-Ah, no me'n recordava que, a nivell òptic, ets deficient com una ratapinyada. Àvia, quins ulls tan grossos tens!

-És que han vist molt i han personat molt, filleta.

-Àvia, quin nas tan gros que tens... Relativament, és clar, i sens dubte atractiu, a la seva manera.

-És que han flairat molt i han perdonat molt, filleta.

-Àvia, quines dents tan grosses que tens!

-Estic molt content de ser "qui" sóc o "com" sóc- va dir el llop, i va saltar del llit. Va agafar la Caputxeta Vermella amb les urpes, decidit a devorar-la. La Caputxeta Vermella va xisclar, alarmada no pas per l'evident tendència transvestista del llop, sinó per aquella voluntària invasió del seu espai personal.

Els xiscles, els va sentir un company llenyataire que hi passava (ell s'estimava més que li diguessin "company tècnic en carburant forestal"). Va entrar corrents a la caseta, va veure l'avalot i va intentar intervenir-hi. Mentre aixecava la destral, però, la Caputxeta Vermella i el llop es van aturar en sec.

-Escolta, noi! ¿Què t'has cregut?- li va preguntar la Caputxeta Vermella.

El company llenyataire va parpellejar i va intentar respondre, però no li sortien les paraules.

-Entres aquí com un individu d'una civilització primitiva, deixant que l'arma pensi per tu!- va exclamar la Caputxeta Vermella-. Sexista! Discriminador d'espècies animals! ¿Què et fa suposar que les persones femenines i els llops no poden resoldre els seus problemes sense l'ajut/da d'una persona masculina?

Quan va sentir el discurs apassionat de la Caputxeta Vermella, l'àvia va saltar de dins de la boca del llop, va agafar la destral del company lleyataire i li va tallar el coll. Després d'aquesta experiència traumàtica, la Caputxeta Vermella, l'àvia i el llop van sentir un profund sentiment solidari. Van decidir crear una comunitat alternativa, basada en el respecte mutu i la cooperació, i van viure feliços i van menjar molts anissos sense colorants ni conservants.

James Finn Garner. Contes per a nens i nenes políticament correctes.

Editorial Quaderns Crema, 1998.

En un tiempo feliz

"Mira por dónde hoy me he acordado

del cariño que tuve por ti,

casi ya se me había olvidado,

mira por dónde hoy me acordé.

Resulta difícil dejar a un lado

las hermosas historias que alguna vez

formaron parte de la vida del pez,

que mordió por error

y no supo volver

a encontrar la razón

para ser tan feliz

como fue junto a ti

en un mundo mejor,

en un tiempo feliz nos quisimos los dos.

Mira por dónde hoy me he acordado

de cómo fue aquella primera vez

casi ya se me había olvidado.

Siempre he sido un despistado

o te habías olvidado

de que no me acordé de llamarte una vez

y dejaste de ser la preciosa mujer

que me hizo sentir en un mundo mejor,

en un tiempo feliz nos quisimos los dos;

hoy los rayos de solme preguntan por ti

y yo sentado aquí no sé qué decir.

Perdona mi vida,

discúlpame cielo,

no dejes que nunca me olvide de ti."

La buena vida. Álbum

Navidad, dulce Navidad

Hombre y mujer. Mujer y hombre. Sentados en el sofá de su casa. Ella cose, él lee el periódico.

Mujer:- Me duele la cabeza
Hombre:-A mi también.
M.-Creo que es de la calefacción tan alta. Tengo calor.
H.-Sí, yo también.
M.-Hoy tengo la espalda mejor, ya casi no me duele… Pero las piernas me están empezando a doler.
H.- Sí, a mi también.
M.-No se que me voy a poner para la comida de Navidad en casa de tu hermana. Aparte seguro que no lo acierto…tengo que mirarme algo.
H-Sí, yo también.
M- ¿Tu? Pero si tú con una camisa pasas…
H.-Si, yo también lo creo.
M.-Lo mío es distinto…no puede repetir modelito, tu hermana le presta demasiado atención a ello. Odio estas comidas navideñas.
H.-Sí, yo también.
M.-Suerte que este año no nos toca hacer nada en casa. Con la excusa de las obras el edificio nos hemos salvado. No hay mal que por bien no venga.
H.-Sí, yo también lo creo.
M.-Un año más…que rápido pasa el tiempo. Si algo balance, me doy cuenta de tantas cosas que no he hecho, que no hemos hecho.
H.- Sí, yo también.
(Silencio. Ella para de coser)
M.- Ya se lo que voy a pedir para Navidad. Un poco más de conversación.
H.-Sí, yo también.
M.- Y tener un amante que me toque como tu nunca me tocas.
H.-Sí, yo también.
(Ella suspira y sigue cosiendo. Él para de leer el periódico)
H.-Esto último era verdad. Hace años que te lo quería comentar pero no encontraba el momento.
M.-Sí, yo también.

Los amantes de silicona

"Los ocho centímetros y medio, obviamente, son los que mide la miserable herramienta de Basilio. No es agradable que nos recuerden ese tipo de carencias y Basilio trata de engañarse a sí mismo.

-El tamaño no es lo que importa -arguye sin demasiada convicción.- Eso es lo que dice todo el mundo. Ahí tienes, sin ir más lejos, a los gorilas.

-¿Qué les pasa a los gorilas?

-A pesar de lo grandes y peludos que son, la picha no les llega a los tres centímetros y medio. Más corta incluso que la mía.

-¡Ja, ja! -se ríe Marilyn-. Pues por nada del mundo me gustaría estar liada con un gorila. "

Los amantes de silicona. Javier Tomeo

Anagrama, 2008

Adaption (Spike Jonze)

Para empezar... para empezar... ¿por dónde empiezo?

Desembre

Comença desembre, el mes que diuen que hi ha més nombre de depresions però també un mes dedicat al consum, als retrobaments, a las comilonas, a les cares d'il·lusió dels nens, al fred, a intentar pensar en els propòsits de l'any que ve(que per variar mai acabem complint), intentant oblidar aquelles coses que no ens han anat bé y a seguir avanzando. Ce la vie!
I jo vull començar aquest mes posant una actuació en directe de The New Raemon, el gran descobriment per mi del 2008 i que espero veure ben aviat en directe!

Recordando a La Buena Vida

El Planas i jo sabem de què parlem..

No me toquen a Shakespeare, please!

Avui sortia publicada una notícia a La Vanguardia, sobre una obra de teatre que es representarà al Teatre Tantarantana de Barcelona dintre del cicle "Ella a Escena". Aquesta obra tracta sobre quin tipus d'obres hauria escrit Shakespeare si hagués estat una dona. Cal?

No tinc res en contra d'aquesta obra de teatre, que no he vist i que m'encantaria anar a veure, però veritablement crec que si Shakespeare hagués estat una dona no ens haurien arribat les seves obres.

El pitjor de tot ha estat que un lector ha posat un comentari per mi poc encertat. Deia que si Shakespeare hagués estat una dona hauria escrit obres "més sensibles i tendres" (parece un anuncio de Ausonia) i "compromeses amb el benestar comú" (oh, my good!), obres on es donaria especial importància a la "tolerància i la solidaritat". Perquè el lector diu, que "els homes són dolents i les dones bones". EIII! I ha estat una persona del gènere masculí el que ha escrit aquestes paraules...Crec que la febre m'ha pujat de cop (estic de baixa i amb temps per poder-me irritar davant de comentaris d'aquest tipus). Agraeixo aquest lector que tingui en tan bona consideració al sexe femení, però crec que ha llegit poc i sobretot, que ha viscut poc.

Les dones, igual que els homes, podem ser cruels, podem escriure escenes dures, podem ser romàntiques, podem ser extremadament tràgiques, podem imaginar i podem crear el que ens vingui de gust.

Posar etiquetes d'aquest tipus no ens porta enlloc.

I sobretot, perquè no deixem a Shakespeare en pau. A él ni le va ni le viene...

Ceràmiques Guzmán

No esperava una noia tan bonica

darrere d'aquest taulell.

El teu estil em fascina.

On has estat tot aquest temps?

Aprofitaré, ara que et gires,

per donar gràcies al Cel

i per passar-te revista,

dels talons fins els cabells.

No t'espantis però, ara, voldria dir-te

que ho ets tot per a mi i que jo puc ser tot teu.

Vull sentir-te explicar la teva vida,

dels teus somnis i els teus grans secrets.

I tornes i em dediques el més gran dels teus somriures

i emboliques el paquet

i les teves mans,expertes,

l'adornen amb un llacet.

I congelo el moment quan les nostres mans es creuen

a l'intercanviar el bitllet,

però els teus ulls estan nerviosos,

has d'atendre altres clients.

Però si dubtes, podries atrevir-te

a sortir amb mi per fer un cigarret.

Per si penses que podria servir-te

jo m'esperaré per aquí encara algun temps.

Manel. Els millors professors europeus.

www.myspace.com/gatmanel

La forma de les coses, de Neil Labute

(...) Ell li agafa la mà bruscament

Adam.-Faré tot el que tu vulguis, d'acord? Ja sé que el que vaig fer va estar malament, ja ho sé. Em vaig fer un lio, però...jo no havia fet mai una cosa així. Merda! És que ni tan sols havia sortit amb ningú abans de coneixe't! O sigui que... digues-me què vols que faci i ho faré... perquè és que ... no et vull perdre.

Evelyn.-N'estàs segur d'això?

Adam.-N'estic totalment segur. T'estimo...

Evelyn.-Vam quedar que aquesta paraula era molt grossa...

Adam.-Ja. I la dic perquè la sento. Demana'm el que vulguis.

Evelyn.-Qualsevol cosa?

Adam.-El que tu vulguis.

Evelyn.-Passa d'ells. Dels teus amics, de tots dos. I sense explicacions. No quedis amb ells i no els parlis mai més.

Adam.-Què?

Evelyn.-Això és el que vull que facis per mi. Per demostrar-me el que sents per mi...

Adam.-Però escolta, Evelyn...això és una mica...

Evelyn.-Què me'n dius? Sí o no?

Adam.-I si et dic que no?

Evelyn.-Hi ha històries més maques que s'acaben, també. Què hi dius?

Adam se la mira molta estona fixament.

Adam.-... Et trio a tu.

Ella se l'acosta i li fa un petó llarg.

Evelyn.-Has triat bé, "pequeño saltamontes"

(...)

La dona de la meva vida

Dos nois d’uns 17 anys prenent una Coca-Cola
Noi 1: Crec que ahir vaig conèixer la dona de la meva vida
Noi 2: (s’ennuega amb la beguda i tos) Què dius?!
Noi 1: Què crec que ahir vaig conèixer la dona de la meva vida...
Noi 2: Que si, que ja t’he sentit! Però què dius?
Noi 1: És que ahir la vaig veure i...
Noi 2: I què? Et van tremolar les cames, vas sentir papallones a l’estomac i vas visualitzar la teva vida amb ella al costat, no? va, tio, va...
Noi 1: Doncs més o menys.
Noi 2: Vas trempar?
Noi 1: Osti, que et parlo en serio. És diferent.
Noi 2: Sempre és diferent. Per tu sempre és diferent.
Noi 1 (silenci)
Noi 2: A veure: de quin color té els ulls?
Noi 1: Què?
Noi 2: Ho veus! Si fos la dona de la teva vida podries respondre a això. Tu flipas.
Noi 1: Clars..crec. Tampoc és el més important..
Noi 2: I està bona? Per què això sí que és important..
Noi 1: Joder... Doncs si.
Noi 2: Té bones tetes.
Noi 1: Para!
Noi 2: Vale, joder si que estàs susceptible. Però si no saps de quin color té els ulls...
Noi 1: Osti, doncs avui m’hi fixaré.
Noi 2: Avui? Osti, heu quedat? Quin crack! Jo que pensava que no havíeu ni parlat.
Noi 1: És que no hem parlat.
Noi 2: I? Com heu quedat?
Noi 1: Doncs la tinc penjada a la paret de la meva habitació. És guapíssima tio, és guapíssima...

Recordando viejas glorias..

Para la Martona...
He intentat buscar una altra canço però sembla ser que los Azucarillo Kings han pasado a mejor vida..
Bé, siempre nos quedará el buen recuerdo y los bailoteos inteminables..

Hansel i Gretel

Carta de una desconocida

"Sólo quiero hablar contigo, decírtelo todo por primera vez. Tendrías que conocer toda mi vida, que siempre fue la tuya aunque nunca lo supiste. Pero sólo tú conocerás mi secreto, cuando esté muerta y ya no tengas que darme una respuesta; cuando esto que ahora me sacude con escalofríos sea de verdad el final. En el caso de que siguiera viviendo, rompería esta carta y continuaría en silencio, igual que siempre. Si sostienes esta carta en tus manos, sabrás que una muerta te está explicando aquí su vida, una vida que fue siempre la tuya desde la primera hasta la última hora"

Stefan Zweig. Carta de una desconocida.

** dir certes coses sense caure en lo cursi.

La sal

Ella:- ¿Me pasas la sal?

(Él sigue comiendo sin levantar la mirada)

Ella: - ¿Oye, me pasas la sal?

(Ningún gesto)

Ella: -¿Imbécil, me pasas la sal?

(Sigue comiendo)

Ella: -¿Me pasas la sal de una puta vez?

(Sigue comiendo)

Ella: -Vale, ¿como quieras que te lo diga?

(Él para de comer y se la queda mirando fijamente)

Ella: -Pasame la sal.

(Coge el salero, se levanta, lo desenrosca y le tira todo el contenido en el plato. Ella esta tan sorprendida que es incapaz de articular palabra. Él se vuelve a sentar)

Él: -De nada.

(y sigue comiendo)

*Basada en posibles hechos reales y con la corrección/asesoramiento/savoir faire..de Ginés (mil gràcies xiquet!)

Fuera complejos

"No hace falta que te escondas, / ya me largo yo de aquí.

Todo cambia en un instante, / la ilusión hecha un desastre.

Tanto hablar para nada. / Tanto hablar por hablar.

Tanto engaño es evidente. / Cuando quieras te arrepientes.

Voy cansado de salir corriendo, / media vida llevo fingiendo.

Aunque me vistas de negro / seguiré siendo de pueblo.

Aunque me pierdas de vista, / aunque traigas tantas prisas...

Tanto amar para nada. / Tanto estar por estar.

Tanto daño que ni sientes. / Ven y enséñame tus dientes.

Si perseveras brillarás com al inicio.

¡Fuera complejos!

¡Fuera embarazos!

Venga, un abrazo."

The New Raemon. A propósito de Garfunkel (CD)

Benedetti no es considera un haijin

Un Haijin és com es denomina en japonès el que escriu haikus. Amb només 17 sil·labes i una distribució invariable, el haiku per Benedetti sempre ha estat un desafiament, per això el seu llibre Nuevo rincón de haikus (editat per Visor) està ple de haikus made in Benedetti.

Us proposo alguns exemples:

"las golondrinas

que parece que vuelvan

no son las mismas"

"el purgatorio

es más entretenido

que el paraíso"

"aunque lo pienses

los oriundos de Suiza

no son suicidas"

"los tartamudos

pronuncian cada sílaba

en duplicado"

"a tu vecino

confiésale secretos

pero de otros"

"es indudable

que la Venus de Milo

no empina el codo"

"lloro de risa

a veces pero nunca

río de llanto"

...i així fins a 300 haikusbenedettins.

Ain't Go No - I Got Life

El meu primer "escrit" de novembre el faig escoltant una d'aquelles cançons que és capaç d'aixecar-te l'ànim en un segon. L'escolto d'una gravació que va fer Nina Simone al 1968. Alguns la coneixeran a partir d'un anunci de cotxes... ¿per qué els anuncis de cotxes tenen aquesta capacitat de "dejar huella"?

Un novembre que comença plujos..no para de ploure. Torno a casa de matinada i plou, durant tota la nit ha plogut (no ho podria dir del cert però sembla que ha sigut així) i ara a intervals, forts i febles, la pluja continua caient.

Recordo la tardor de quan era petita a Breda, sortint amb les botes de pluja (vermelles o grogues..les més cantones possible), a buscar cargols! Mai m'han agradat els cargols però era el nostre ritual desprès de la pluja i ens agradava.

Doncs això, que comença novembre, època de cargols, bolets, castanyes, inici del fred, dies més foscos, dies que costa més sortir, de capes de roba i dies que inviten a la nostàlgia...però té el seu encant!

Em torno a posar la cançó a tot volum i somric.
Busqueu-la i escolteu-la, val la pena! Bon novembre!

La cama

Esta semana pensé en secuestrarte en mi casa. Luego miraba tus fotos al irme a dormir. Quiero saber como eres, saber qué te pasa y, por fin, que me conozcas y que te enamores de mí. Todas las noches me acuesto y te busco en mi cama. Y tú nunca estás, pero sé que mañana, ya nunca podrás olvidarte de mí. Voy a ser tu pesadilla, de noche y de día. Y tú me dirás, eres toda mi vida. No digas que no, aun no has estado aquí. Nunca pensaste que fuera a encerrarte en mi casa. Nunca pensé que pudiera yo hacerte esto a ti. Comprenderás que esta era la única forma de hacer que me quisieras y no repetir otra vez...Todas las noches me acuesto y te busco en mi cama. Y tú nunca estás, pero sé que mañana, ya nunca podrás olvidarte de mí. Voy a ser tu pesadilla, de noche y de día. Y tú me dirás, eres toda mi vida. No digas que no, aun no has estado aquí. Todas las noches me acuesto y te busco en mi cama. Y tú nunca estás, pero sé que mañana, ya nunca podrás olvidarte de mí.

El Espectador. Julio de la Rosa

Como un burro amarrado en la puerta del baile

How many Bastards!!

Sense fotos i sense gaires comentaris.
Com t'he dit Uri...amb això queda tot dit!
Gràcies per aquesta aportació que defineix tan bé el què, el qui i el com.
How many bastards!

Don't worry sweetie, it's gonna be all right

Don't worry sweetie, it's gonna be all right
Don't worry sweetie, it's gonna be all right
Don't worry sweetie, it's gonna be all right
Don't worry sweetie, it's gonna be all right
Don't worry sweetie, it's gonna be all right
Don't worry sweetie, it's gonna be all right

of course...

Una altra recomanació... "Un home a les fosques" de Paul Auster

"Però jo no m'he apuntat enlloc. No m'he allistat.

És clar que no. No ho fa ningú. Però va així. Tu viu la teva vida, i de cop i volta et trobes a la guerra."

"(...) aquesta noia que ha patit tant temps en silenci, aquesta bona noia es nega a creure que és bona, ja que només els bons dubten de la seva bondat, que és justament el que els fa bons. Els dolents saben que són bons, però els bons no saben res. Es passen la vida perdonant els altres, però no es poden perdonar a ells mateixos."

"La Betty va morir de pena. Hi ha gent que riu en sentir aquesta expressió, però és perquè no saben res del món. La gent mor de pena. Passa cada dia, i continuarà passant fins al final dels temps."

"Comencem a viure de nou.Tu fas la teva feina i jo faig la meva. Mengem, dormim i anem pagant el que hàgim de pagar. Rentem els plats i passem l'aspiradora. Fem un nen junts. Em fiques a la banyera i em rentes el cap. Jo et frego l'esquena. Aprens nous trucs. Anem a veure els teus paresi escoltem com la teva mare es queixa de la seva salut. Anem fent, reiet, i vivim la nostra vida sense complicacions. Això és el que vull dir. Res."

"(...) avancen en el seu no-res conjugal, en la vida sense complicacions cap a la qual ella el va atreure amb el seny d'una dona que no creu en altres mons, que sap del cert que només hi ha aquest món i que les rutines soporíferes i les renyines breus i els problemes financers en són una part essencial, que, malgrat els dolors i els avorriments i les decepcions, viure en aquest món és al màxim d'aprop que mai estarem de veure el paradís."

"(...) No paris de somriure, li dic.Quan somrius estàs molt maca.

¿Només quan somric?

Sempre. Cada minut de cada dia.

Una altra bola de les teves, però me l'empasso. Em dóna un copet a la galta i diu: ¿Cafè i torrades?

No, avui no. Aquest matí hem de tirar la casaper la finestra. Ous remenats, bacó,creps i tota la pesca.

Un esmorzar de forquilla. "

L'estrany món avança.

Un tros de fang

">

Una recomanació

Giani Stuparich (1891-1961) escriu aquest relat sobre un pare i un fill que passen els que semblen ser els últims dies del primer a l'illa adràtica on va nèixer.

Publicat per l'editorial Minúscula i que opta a ser el pròxim Premi Llibreter 2008.

Segons Claudio Magris és "un relato amirable de vida y de muerte, no conjurada sino mirada sin piedad cara a cara".

El verano queda ya muy lejos...

La Marta m'ha regalat aquestes fotos... M'agrada el riure!! La setmana que ve a Granada espero reviure aquests instants...i riure,riure molt!! Gràcies Martona! Gràcies Mateo!

P.d: Aquest migdia m'han dit que seré tieta d'un nen!! Encara no és segur perquè estava de "cluclillas", però el 90% és segur..

Octubre

Ahir hauria estat un bon dia per escriure perquè era el primer dia d'octubre. Però com que sempre vaig a deshora escric avui dia 2.. Faig un balanç dels últims tres mesos. Recordo la Laia i jo fent un cafè a la Plaça Sant Agustí vell i ella dient-me: Emma, en tres mesos poden passar moltes coses... I tenia raó. Aquells dies estava trista per una noticia ara m'entristeixen unes altres.
Em faig preguntes i algunes tenen contestació, altres no. M'enfado i em desenfado. Em sento perduda i en algunes ocasions trobo la drecera. Ric amb la facilitat que em caracteritza i faig broma d'allò que em fa mal.
L'octubre comença amb sol, però sempre amenaça en canviar.

2 fragments de "La Tregua". Mario Benedetti

"(...) Antes de que hable, no puedo saber nada. Todo son cuentos que me hago. Es cierto que, a esta altura, estoy un poco aburrido de las citas a oscuras, de los encuentros en amuebladas. Hay siempre una atmósfera enrarecida y una sensación de immediatez, de cosa urgente, que pervierte cualquier clase de diálogo que yo sostenga con cualquier clase de mujer. Hasta el momento de acostarme con ella, sea quien sea, lo importante es acostarme con ella; después de hecho el amor, lo importante es irnos, volver cada uno a su cama particular, ignorarnos para siempre.(...)"

"Lunes 20 de mayo

El plan trazado es la absoluta libertad.Conocernos y ver qué pasa, dejar que corra el tiempo y revisar.No hay trabas. No hay compromisos. Ella es espléndida."

Yo voy soñando caminos

de la tarde. ¡Las colinas

doradas,los verdes pinos,

las polvorientas encinas!...

¿Adónde el camino irá?

Yo voy cantando, viajero

a lo largo del sendero...

-La tarde cayendo está-.

"En el corazón tenía

la espina de una pasión;

logré arrancármela un día:

ya no siento el corazón."

Vine

Vine, recolza't al meu pit

i escolta

digues el què sents,

perquè si fa bum-bum

en comptes de tic-tac

és que ja estic perdut:

m'he tornat a enamorar

de tu.

Mishima. Set tota la vida

Hamlet a l'atzar..

Hamlet a Polonio:

Está bien: pronto haré que recites lo demás. Mi buen señor, ¿queréis ocuparos de que se acomoden bien los actores? Escuchad: haced que se les trate bien, pues son las síntesis y crónicas resumidas de la época. Más os vale un mal epitafio cuando hayáis muerto, que el que ellos hablen mal de vosotros mientras vivís.

Una dosis de realitat

Aquest cap de setmana ens hem escapat a Perpinya, amb una primera parada a Colliure, on, evidentment, hem visitat la tomba de Machado.
I a Perpinya, una dosis de la realitat d'aquest món on vivim, al Festival Internacional de Fotoperiodisme que aquest any arribava a la 20ena edició.

Fotografies increibles que ens han fet posar la pell de gallina, les mans a la cara i ganes de sortir corrents... ¿som covards?Reportatges excel·lents que s'han de veure per ser concients del món en que vivim. Les parades per respirar era obligatories després de cada série.
I enmig de totes les guerres, exilis, tristeses,..uns nens jugant, sense perdre el somriure, en un camp de refugiats de Ruanda. O una família d'elefants (a qui segurament mataran per treure els seus ullals) rebolcant-se en el fang i acariciant-se uns als altres.

http://www.visapourlimage.com/

Qui n'ha begut

Qui n'ha begut en tindrà set tota

la vida. Qui ho ha deixat

ja no suporta el pas dels dies.

Enganxa més que l'heroina, i és tan eficaç com l'aspirina.

Diu que et transporta a un altre

planeta, t'inflama el cor amb

mil somriures i del cel fa caure

espurnes d'or per cada moment

que tornes a viure.

I ara tu digue'm si és veritat

el que m'han dit que vas

explicant. Diu que tu també ho

has provat. Digue'm que ho

recordes? O quan ho deixes tot

s'oblida?

I ara tu digue'm si és veritat

o tu tampoc saps ben bé de què

et parlo. Digue'm si és veritat.

Digue'm que no pot ser que això

també sigui mentida.

Diu que et transporta a un altre
planeta, t'inflama el cor amb
mil somriures i del cel fa caure
espurnes d'or per cada moment
que tornes a viure.

Mishima. Set tota la vida

Aquellos maravillosos dias de verano....

"creo que aquel período fue una época feliz de mi vida. Feliz no es la palabra justa. Importante."

Desorden moral. Margaret Atwood

QUIERO SER TU PERSONA FAVORITA!!

...t'he d'escriure un vers un moment...
diria que "es teus llavis son hiverns i somriures"...

Momentos de cafeina en Berlin (Segunda parte)

Momentos de cafeina en Berlin (Primera parte)

Desprès de l'Escala..Berlin!

"Por muchas razones que justificaran la construcción del muro de Berlín, no se pueden poner barreras a la libertad humana, a las libertades básicas. Al fin, cayó como había de caer, por su propio peso y por su propia gente."

Un dies al Port de la Selva

Cau el sol de s'hora baixa dins s'horitzó,

damunt la mar arrissada es avions.

Cau el sol de s'hora baixa vermell i calent,

me sala i m'arengada sa pell.

Es penya-segat

i una pluja suau de pols estel·lar.

Cau es sol de s'hora baixa i plàcidament

sa gent se dutxa i ompl es carrers.

Cau es sol de s'hora baixa dins es meu cor,

tothom m'estima i jo estim tothom.

Falla sa corrent

ses fireres no vendran cacauets.

Alegria,

ses velles se xapen de riure,

es dies s'acaben i es fars il·luminen

ses gòndoles entre ses cases.

Alegria,

ses òrbites en sincronia

i es ovnis se pinyen i deixen un cràter

per sempre dins sa meva vida... Alegria!

Antònia Font. Alegria

Més Formentera...