Avui ha estat un dia d'aquells en què he sentit clarament que és la nostàlgia. M'he mogut entre l'alegria i la tristor. Em viatjat a aquell lloc on la infància es feia més fàcil. Records de caps de setmana, estius, nadals... de cop tots movent-se al meu interior. Allà dreta veient les runes físiques per el meu cap han passat tants moments: el gronxador, els gelats de trinaranjus, l'hort, la recerca de cargols després de la pluja, el pa amb tomàquet davant la tele els dissabtes a la nit, la sintonia de Informe semanal, la mona de pasqua, el tricicle, els jocs al bosc, l'accident del meu pare, les piruletas que em portava el diumenge pel matí ("pare, em portaràs un regal?), la mini piscina, el meu germà fent-se gran, els riures... Crec que vaig ser feliç. Molt feliç. I veure, allà davant, que ja no queda gaire cosa de tot allò he sentit que el temps passa i el que els moments feliços han de ser recordats per sempre. També els no tan feliços. Però m'he vist allà, acompanyada per les meves amigues d'infància i he pensat en que el temps ha passat però el més important perdura: elles. Les estimo com estimo aquells rècords. I penso que hem sabut crèixer molt bé, com si aquells anys ens haguessin fet fer un pacte de que passes el que passes hi seriem. A vegades lluny, altres més aprop però hi som. La gent que et marca els moments més importants de la teva vida no pot desapareixer així com així.
I en aquells moments he pensat que aquells dies ja no tornaran. He sentit tristor i enyorança. Però de cop hem començat a somiar despertes sobre projectes que podriem fer allà.. I penso que això és l'esperit de l'optimisme: que malgrat la tristor sempre hi ha un moment per veure les coses bones i no rendir-se.
