D de Davodeau

Étienne Davodeau ens presenta en dos parts la història de Lulú. Una mare de família d'uns 40 anys que un bon dia abandona la seva família. Per saber tota la història de Lulú cal que ens llegim els dos volums d'aquest còmic editat per La Cúpula. Jo només m'he llegit la primera i m'he quedat sense saber ben bé que passava, hauré de llegir la segona part per saber que passa amb la Lulú i la seva fugida buscant un sentit a la seva aburrida vida.

Lulú marxa de casa sense tenir-ho calculat, simplement ho decideix al sortir d'una entrevista de feina. Decideix tenir uns dies de llibertat per ella mateixa, lluny d'un marit aspre i tres fills. No hi ha culpabilitat perquè ella no és culpable de res.

En aquests dies que el Papa visita Barcelona i que parla de la necessitat de mantenir la família tradicional per sobre de tot, on la dona treballi a casa i fora d'ella i a més es senti realitzada, històries com les de la Lulú prenen més sentit. Per què una dona és dolenta si decideix marxar de casa per buscar una mica de llibertat? Lulú li promet al seu amic Xavier que tornarà, que els hi digui als seus fills però que necessita encara uns dies per ella sola.

La història de Lulú m'ha recordat a la de la Nora de "Casa de nines".

Els dies que Lulú està fora de la seva rutina diària els viu intensament i viu més del que porta anys vivint.

A de Agus

Una coneguda meva sempre em demanava qui era el responsable de la traducció del llibre que es volia llegir, tant en català com en castellà. Li donava una importància que jo no m'havia parat a pensar fins que he llegit el llibre de Milena Agus, "Mal de piedras". M'ha semblat una traducció força fluixa i crec que el llibre se m'ha fet pesat per aquest fet. Però potser soc una mica analfabeta en temes de traducció...

La història que una àvia explica a la seva néta durant anys sobre un personatge, El Veterano, que va significar tant en un moment de la seva vida, marca aquesta novel·la. Una àvia que sembla que tot li arriba tard i que la vida no tingui res millor preparat per ella. Ella que somiava que un dia un dels homes del seu poble, entraria per la porta de casa seva i li declararia el seu amor. És per això que es vestia sempre que podia amb els seus millors vestits, es posava arrecades i es deixava el seu cabell negre ondulat sense agafar... s'asseia al banc de davant la porta i esperava, esperava aquell home amb qui al matí s'havia creuat la mirada, o amb el que a la tarda li havia cedit el pas..un home que mai arriba.

Però el que si que arriba és un home, el Abuelo durant tota la narració, que es casa amb ella i la respecta, la cuida i no la força a res. Per mi un dels personatges més entranyables de la novel·la, que converteix aquest matrimoni amb un dels tants que coneixem dels temps dels nostres avis o tiets. Potser eren parelles que quan es casaven no es coneixen gaire i no s'havien que era allò de l'enamorament, però que amb els anys un sense l'altre no són res. Ara que sembla que a la més mínima ja no ens suportem...

No vull deixar de destacar els moments del llibre en els quals la Abuela decideix satisfer al seu marit...memorables (curiosos, picants, calents, surrealistes...) moments.

"Si no he de conocerte nunca, haz al menos que te extrañe."