BCN

Quan era petita pensava que no existia cap altra ciutat al món on es pogués viure. No entrava en la meva petita ment que la gent pogués viure en altres llocs que no fossin Barcelona. I amb el pas del temps cada cop m'allunyo més d'aquella utopia. Barcelona és una ciutat a la que estimo, de fet, quan viatjo i l'avió està apunt d'aterrar i veig barcelona des del cel sento que ja soc a casa i és en aquelles décimes de segons que em sento com a casa i penso "com m'agrada la meva ciutat". Sempre necessitem la distància per valorar les coses que tenim o per posar ordre a les coses que ens passen per la ment i per el cor.

I forces dies odio i aborreixo la meva ciutat. Perd l'encant que creia que tenia per tornar-se un lloc brut, negre, trist i en el qual no vull viure. Suposo que és allò de les relacions amor-odi.

I no sé si acabaré vivint lluny o relativament aprop de Barcelona perquè cada cop tinc més clar que no som d'un lloc en concret sino del nostre lloc que molts cops no podem ni descobrir.