La darrera lectura a dia d'avui ha estat el Premi Josep Pla 2010, Egosurfing de Llucia Ramis. Egosurfing és el terme que s'aplica a la pràctica consistent a navegar per internet a la recerca d'informacions sobre un mateix mitjançant la introducció del nom propi al cercador. Qui no ha posat alguna vegada el seu nom a google per saber si hi ha alguna cosa?
Fa dos anys, quan vaig fer 30 anys, em vaig llegir el seu llibre Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys. Aquest llibre es va exhaurir, segurament perquè totes les persones que fèiem 30 anys el vàrem comprar i sobretot regalar. Era una lectura on et senties fàcilment identificat ja que sortien racons, bars, locals, carrers... de Barcelona que t'eren propers i totes les coses t'eren absolutament familiars, tants els llocs com les sensacions. Aquest segon llibre d'ella és més o menys igual. El retrat d'una generació una mica perduda (amb masses pors i inseguretats diria jo) enmig d'una ciutat cada cop més elitista. No té res de nou i confirma un estil en l'escriptura de Ramis. Però quan el llegeixies sents que tu també formes part de tot això, i que les teves pors, tristeses, neguits, .. no són només teus i no saps si sentir-te millor perquè altres també es senten com tu o més trist perquè és un "mal" massa comú.
"(...) La felicitat no pot ser aquest pes al ventre, la gola i el pit, convertit de sobte en un terrible mal de panxa, un d'aquells que et fan voltar el cap i provoquen suors, i no saps si tens ganes de vomitar o de cagar, o de totes dues coses alhora."
"(...) Tots solem dir que érem feliços, de petits. Vèiem La bola de cristal els dissabtes dematí, El planeta imaginari. Teníem un MSX o un Spectrum, i un únic joc a l'ordinador que consistia a fer partides de tennis amb dos pals. Els més afortunats tenien una maquineta on un goril·la saltava pels edificis de Nova York i evitava els avions que l'assetjaven. Berenàvem de pa amb xocolata els horasbaixes mentre vèiem Bola de drac o El Doctor Slump, i muntavem la granja dels playmobil damunt la moqueta de la nostre habitació, el vaixell pirata. Trigàvem dies a replegar les peces del Lego o del Tente que s'escampaven pertot, i no ho fèiem fins que ens donaven un ultimàtum. Abans de ficar-nos al llit, ens trèiem els calcetins plens d'arena. Però oblidem que, aleshores, encara que fos perquè ens havien castigat sense televisió, o simplement perquè no ens deixaven veure Uve, "no tens edat per a això", aquella ens semblava la més cruel de les desgràcies. No ens sentíem feliços en absolut."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada