Molts mesos sense escriure res i avui que plou a Barcelona he tingut ganes de posar-me una mica al dia mentrés a fora s'acosta la tardor.
Amb cinc mesos han passat coses, la vida és això: que passin coses. Algunes potser no m'haurien agradat que passesin o almenys com han passat, altres han vingut per sorpresa.
Ahir tenia amb una amiga l'eterna conversa de si les coses passen per què han de passar o tot és fruit de casualitats i sort. Encara no ho tinc molt clar però soc més partidaria de pensar que tots tenim una funció en aquest món, alguns en el seu petit món, altres en un món més ampli. La vida ens posa a prova i anem fent el nostre camí. Potser és cosa d'energies, potser és fruit de casualitats però hi ha moments que aquesta carrera d'obstacles té més sentit que mai. Segurament fer un viatge a l'Índia com el que he fet jo aquest estiu si que et fa tornar canviat, en el meu cas ha despertat la meva part més espiritual, aquella que poster ni jo mateixa sabia que existia.
Un viatge que m'ha ensenyat a relativitzar les coses i a intentar veure la part més bona de la vida. I molt dies tinc mal dia, com tothom, i penso en l'absurditat de les frases fetes i de les paraules que es diuen en moments de desconsol. Sí, sé que tot passa i el temps acaba posant les coses al seu lloc i que els períodes de dol s'han de viure. Però la majoria de vegades arribar fins aquí costa molt i fer aquest camí tot sol, perquè sols l'hem de fer, angoixa molt i es fa més pesat.
I quan un torna d'un viatge com el que jo he fet, té com un gran deute moral amb aquells que ha deixat allà i ha conegut durant un període de temps tan curt. Aquesta sensació de pau i alegria és tan contradictòria... M'he sentit egoista de sentir-me bé a través dels ulls de gent que té menys que jo o què no té les necessitats més bàsiques cobertes. El seu somriure constant davant la vida et fa veure tantes coses... La societat occidental té molt per aprendre d'aquesta manera d'enfrontar-se a a la vida.
Vivim en un món on la mala llet, el patiment, la tristesa, l'egoisme...guanya terreny a tot lo positiu. La majoria de gent és infeliç amb el que té, ens cansem aviat de les coses i de les persones, la nostra ment no pot parar de pensar enlloc de viure el moment. Ens han creat masses expectatives de tot allò que podem tenir o fer, ens les hem cregut, hem viscut pensant que sempre hem d'aspirar a una felicitat inventada, aquella de tenir, tenir i no parar de voler tenir.
I ara, cada dia intento tenir el meu espai pel record perquè no vull esborrar de la meva ment el que he viscut i he sentit. El temps passarà i el record serà més llunyà, però m'agradaria pensar que hi ha coses que es quedaran per sempre.
Segurament que faci un balanç de les coses que han passat aquest 2011, aquest viatge serà una de les bones, de fet, ha estat sens dubte el millor que em podia passar.
Amb cinc mesos han passat coses, la vida és això: que passin coses. Algunes potser no m'haurien agradat que passesin o almenys com han passat, altres han vingut per sorpresa.
Ahir tenia amb una amiga l'eterna conversa de si les coses passen per què han de passar o tot és fruit de casualitats i sort. Encara no ho tinc molt clar però soc més partidaria de pensar que tots tenim una funció en aquest món, alguns en el seu petit món, altres en un món més ampli. La vida ens posa a prova i anem fent el nostre camí. Potser és cosa d'energies, potser és fruit de casualitats però hi ha moments que aquesta carrera d'obstacles té més sentit que mai. Segurament fer un viatge a l'Índia com el que he fet jo aquest estiu si que et fa tornar canviat, en el meu cas ha despertat la meva part més espiritual, aquella que poster ni jo mateixa sabia que existia.
Un viatge que m'ha ensenyat a relativitzar les coses i a intentar veure la part més bona de la vida. I molt dies tinc mal dia, com tothom, i penso en l'absurditat de les frases fetes i de les paraules que es diuen en moments de desconsol. Sí, sé que tot passa i el temps acaba posant les coses al seu lloc i que els períodes de dol s'han de viure. Però la majoria de vegades arribar fins aquí costa molt i fer aquest camí tot sol, perquè sols l'hem de fer, angoixa molt i es fa més pesat.
I quan un torna d'un viatge com el que jo he fet, té com un gran deute moral amb aquells que ha deixat allà i ha conegut durant un període de temps tan curt. Aquesta sensació de pau i alegria és tan contradictòria... M'he sentit egoista de sentir-me bé a través dels ulls de gent que té menys que jo o què no té les necessitats més bàsiques cobertes. El seu somriure constant davant la vida et fa veure tantes coses... La societat occidental té molt per aprendre d'aquesta manera d'enfrontar-se a a la vida.
Vivim en un món on la mala llet, el patiment, la tristesa, l'egoisme...guanya terreny a tot lo positiu. La majoria de gent és infeliç amb el que té, ens cansem aviat de les coses i de les persones, la nostra ment no pot parar de pensar enlloc de viure el moment. Ens han creat masses expectatives de tot allò que podem tenir o fer, ens les hem cregut, hem viscut pensant que sempre hem d'aspirar a una felicitat inventada, aquella de tenir, tenir i no parar de voler tenir.
I ara, cada dia intento tenir el meu espai pel record perquè no vull esborrar de la meva ment el que he viscut i he sentit. El temps passarà i el record serà més llunyà, però m'agradaria pensar que hi ha coses que es quedaran per sempre.
Segurament que faci un balanç de les coses que han passat aquest 2011, aquest viatge serà una de les bones, de fet, ha estat sens dubte el millor que em podia passar.
Per l'Asha. Per Vicent Ferrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada