El transcurrir de la vida trae dificultades añadidas siempre, no hay luz sin sombra, ni amor sin temor a perderlo. Es así y vale más enterarse y estar preparado para ello y, si alguna vez llega el dolor de una pérdida, que más tarde o más temprano llega, aceptarlo permite que pueda vivirse de otra manera que no sea como una ofensa personal.La inteligencia sirve para eso precisamente, para poder aceptar tanto las alegrías como las penas sin necesidad de grandes estropicios. Y aunque la vida duela a veces, creo que lo importante es vivirla.
dimecres, 31 de desembre del 2008
dimarts, 30 de desembre del 2008
dilluns, 29 de desembre del 2008
La tortuga voladora
Una tortuga, lenta y pesada, le dijo a un águila: "¡Ay, si hubiese nacido yo con alas!". El águila le respondió, medio en broma: "Dime, pequeña tortuga, ¿qué me darías a cambio, si te llevara a volar por los aires?". "Te obsequiaría con todas las maravillas del mar del Este", repuso la tortuga. "Entonces, te enseñaré", dijo el águila, y la cargó boca arriba. Estaban más allá de las nubes cuando el águila soltó a la tortuga, que cayó en la cima de una montaña con tanta fuerza que el impacto destrozó su caparazón. Con el último suspiro,la tortuga alcanzó a decir: "Lo tengo bien merecido. De qué podían servirme las nubes y las alas cuando ya me costaba bastante moverme por tierra firme".
Odo de Cheriton
dimarts, 23 de desembre del 2008
La intimitat, és a dir, l'embolcall de la mentida (B. Shepherd)
"Tu veus que s'apropa el dia del seu aniversari i encara no has preparat res i penses que et passarà com sempre i que ho hauràs de fer tot a última hora i serà una mena de mig desastre i tot plegat, com sempre, com els altres dos aniversaris, que és el temps que fa que ets amb ella, la més bonica, la més definitiva, la que més ho mereix tot. I penses en les mil possibilitats que tens de fer-li un regal, i pensant, pensant, d'aquestes mil possibilitats no se te'n passa cap pel cap, i penses, què cony li regalo si en el fons el que vull és regalar-me-li jo mateix, i tonteries d'aquestes que només són una excusa i que no saps si ella acceptaria o què."
La intimitat. Marc Romera
dimecres, 17 de desembre del 2008
La Caputxeta vermella (segons James Finn Garner)
Vet aquí que una vegada hi havia una persona jove que es deia Caputxeta Vermella i que vivia amb sa mare a la vora d'un gran bosc. Un bon dia sa mare li va demanar que portés un cistell de fruita fresca i aigua mineral a l'àvia -no perquè això fos feina de dones, de cap manera, no, sinó perquè era una obra generosa que contribuïa a crear un sentiment solidari. A més, l'àvia no estava malalta; ben al contrari: estava en plena forma física i mental i era perfectament capaç de tenir cura d'ella mateixa en tant que persona adulta madura. Així doncs, la Caputxeta Vermella es va endinsar al bosc amb el cistell. Molta gent es pensaven que el bosc era un lloc esporuguidor i perillós, i mai s'hi acostaven. Però la Caputxeta Vermella se sentia tan segura de la seva pròpia i incipient sexualitat que aquesta imatgeria freudiana tan òbvia no la intimidava gens.
De camí cap a ca l'àvia se li va acostar un llop que li va preguntar què duia al cistell. Ella li va contestar:
-Una mica de berenar saludable per a l'àvia, que és perfectament capaç de tenir cura d'ella mateixa en tant que persona adulta madura.
-¿Saps, maca?- li va dir el llop-. Per a una noieta no és gaire segur caminar per aquest bosc tota sola.
-Trobo molt ofensiu aquest comentari teu, profundament sexista- li va dir la Caputxeta Vermella-, però l'ignoraré perquè la teva tradicional condició de marginat social t'ha dut a enfrontar-te al món d'una manera pròpia; i del tot vàlida, evidentment. Ara, si em permets, he de prosseguir el meu camí.
La Caputxeta Vermella va continuar pel camí ample, però el llop -a qui la seva condició de marginat social l'havia alliberat de l'obediència escalva de les normes del pensament ortodox i occidental-sabia una drecera per arribar abans a ca l'àvia. Hi va irrompre sense contemplacions i es va menjar l'àvia, una acció del tot comprensible venint d'un carnívor com ell. Llavors, com que no estava sotmès a les nocions rígides i tradicionalistes del que és masculí o femení, es va posar la camisa de dormir de l'àvia i es va ficar al llit.
La Caputxeta Vermella va entrar a la caseta i va dir:
-Àvia, et porto berenar sense greixos i sense sal, i voldria que l'acceptessis com un homenatge al teu paper de matriarca sàvia i nodridora.
Des del llit, el llop va dir amb veu fluixeta:
-Vine més a prop, nena, que pugui veure't.
La Caputxeta Vermella va dir:
-Ah, no me'n recordava que, a nivell òptic, ets deficient com una ratapinyada. Àvia, quins ulls tan grossos tens!
-És que han vist molt i han personat molt, filleta.
-Àvia, quin nas tan gros que tens... Relativament, és clar, i sens dubte atractiu, a la seva manera.
-És que han flairat molt i han perdonat molt, filleta.
-Àvia, quines dents tan grosses que tens!
-Estic molt content de ser "qui" sóc o "com" sóc- va dir el llop, i va saltar del llit. Va agafar la Caputxeta Vermella amb les urpes, decidit a devorar-la. La Caputxeta Vermella va xisclar, alarmada no pas per l'evident tendència transvestista del llop, sinó per aquella voluntària invasió del seu espai personal.
Els xiscles, els va sentir un company llenyataire que hi passava (ell s'estimava més que li diguessin "company tècnic en carburant forestal"). Va entrar corrents a la caseta, va veure l'avalot i va intentar intervenir-hi. Mentre aixecava la destral, però, la Caputxeta Vermella i el llop es van aturar en sec.
-Escolta, noi! ¿Què t'has cregut?- li va preguntar la Caputxeta Vermella.
El company llenyataire va parpellejar i va intentar respondre, però no li sortien les paraules.
-Entres aquí com un individu d'una civilització primitiva, deixant que l'arma pensi per tu!- va exclamar la Caputxeta Vermella-. Sexista! Discriminador d'espècies animals! ¿Què et fa suposar que les persones femenines i els llops no poden resoldre els seus problemes sense l'ajut/da d'una persona masculina?
Quan va sentir el discurs apassionat de la Caputxeta Vermella, l'àvia va saltar de dins de la boca del llop, va agafar la destral del company lleyataire i li va tallar el coll. Després d'aquesta experiència traumàtica, la Caputxeta Vermella, l'àvia i el llop van sentir un profund sentiment solidari. Van decidir crear una comunitat alternativa, basada en el respecte mutu i la cooperació, i van viure feliços i van menjar molts anissos sense colorants ni conservants.
James Finn Garner. Contes per a nens i nenes políticament correctes.
Editorial Quaderns Crema, 1998.
dilluns, 15 de desembre del 2008
En un tiempo feliz

"Mira por dónde hoy me he acordado
del cariño que tuve por ti,
casi ya se me había olvidado,
mira por dónde hoy me acordé.
Resulta difícil dejar a un lado
las hermosas historias que alguna vez
formaron parte de la vida del pez,
que mordió por error
y no supo volver
a encontrar la razón
para ser tan feliz
como fue junto a ti
en un mundo mejor,
en un tiempo feliz nos quisimos los dos.
Mira por dónde hoy me he acordado
de cómo fue aquella primera vez
casi ya se me había olvidado.
Siempre he sido un despistado
o te habías olvidado
de que no me acordé de llamarte una vez
y dejaste de ser la preciosa mujer
que me hizo sentir en un mundo mejor,
en un tiempo feliz nos quisimos los dos;
hoy los rayos de solme preguntan por ti
y yo sentado aquí no sé qué decir.
Perdona mi vida,
discúlpame cielo,
no dejes que nunca me olvide de ti."
La buena vida. Álbum
dilluns, 8 de desembre del 2008
Navidad, dulce Navidad
Hombre y mujer. Mujer y hombre. Sentados en el sofá de su casa. Ella cose, él lee el periódico.
Mujer:- Me duele la cabeza
Hombre:-A mi también.
M.-Creo que es de la calefacción tan alta. Tengo calor.
H.-Sí, yo también.
M.-Hoy tengo la espalda mejor, ya casi no me duele… Pero las piernas me están empezando a doler.
H.- Sí, a mi también.
M.-No se que me voy a poner para la comida de Navidad en casa de tu hermana. Aparte seguro que no lo acierto…tengo que mirarme algo.
H-Sí, yo también.
M- ¿Tu? Pero si tú con una camisa pasas…
H.-Si, yo también lo creo.
M.-Lo mío es distinto…no puede repetir modelito, tu hermana le presta demasiado atención a ello. Odio estas comidas navideñas.
H.-Sí, yo también.
M.-Suerte que este año no nos toca hacer nada en casa. Con la excusa de las obras el edificio nos hemos salvado. No hay mal que por bien no venga.
H.-Sí, yo también lo creo.
M.-Un año más…que rápido pasa el tiempo. Si algo balance, me doy cuenta de tantas cosas que no he hecho, que no hemos hecho.
H.- Sí, yo también.
(Silencio. Ella para de coser)
M.- Ya se lo que voy a pedir para Navidad. Un poco más de conversación.
H.-Sí, yo también.
M.- Y tener un amante que me toque como tu nunca me tocas.
H.-Sí, yo también.
(Ella suspira y sigue cosiendo. Él para de leer el periódico)
H.-Esto último era verdad. Hace años que te lo quería comentar pero no encontraba el momento.
M.-Sí, yo también.
Mujer:- Me duele la cabeza
Hombre:-A mi también.
M.-Creo que es de la calefacción tan alta. Tengo calor.
H.-Sí, yo también.
M.-Hoy tengo la espalda mejor, ya casi no me duele… Pero las piernas me están empezando a doler.
H.- Sí, a mi también.
M.-No se que me voy a poner para la comida de Navidad en casa de tu hermana. Aparte seguro que no lo acierto…tengo que mirarme algo.
H-Sí, yo también.
M- ¿Tu? Pero si tú con una camisa pasas…
H.-Si, yo también lo creo.
M.-Lo mío es distinto…no puede repetir modelito, tu hermana le presta demasiado atención a ello. Odio estas comidas navideñas.
H.-Sí, yo también.
M.-Suerte que este año no nos toca hacer nada en casa. Con la excusa de las obras el edificio nos hemos salvado. No hay mal que por bien no venga.
H.-Sí, yo también lo creo.
M.-Un año más…que rápido pasa el tiempo. Si algo balance, me doy cuenta de tantas cosas que no he hecho, que no hemos hecho.
H.- Sí, yo también.
(Silencio. Ella para de coser)
M.- Ya se lo que voy a pedir para Navidad. Un poco más de conversación.
H.-Sí, yo también.
M.- Y tener un amante que me toque como tu nunca me tocas.
H.-Sí, yo también.
(Ella suspira y sigue cosiendo. Él para de leer el periódico)
H.-Esto último era verdad. Hace años que te lo quería comentar pero no encontraba el momento.
M.-Sí, yo también.
dissabte, 6 de desembre del 2008
Los amantes de silicona

"Los ocho centímetros y medio, obviamente, son los que mide la miserable herramienta de Basilio. No es agradable que nos recuerden ese tipo de carencias y Basilio trata de engañarse a sí mismo.
-El tamaño no es lo que importa -arguye sin demasiada convicción.- Eso es lo que dice todo el mundo. Ahí tienes, sin ir más lejos, a los gorilas.
-¿Qué les pasa a los gorilas?
-A pesar de lo grandes y peludos que son, la picha no les llega a los tres centímetros y medio. Más corta incluso que la mía.
-¡Ja, ja! -se ríe Marilyn-. Pues por nada del mundo me gustaría estar liada con un gorila. "
Los amantes de silicona. Javier Tomeo
Anagrama, 2008
dimecres, 3 de desembre del 2008
dilluns, 1 de desembre del 2008
Desembre
Comença desembre, el mes que diuen que hi ha més nombre de depresions però també un mes dedicat al consum, als retrobaments, a las comilonas, a les cares d'il·lusió dels nens, al fred, a intentar pensar en els propòsits de l'any que ve(que per variar mai acabem complint), intentant oblidar aquelles coses que no ens han anat bé y a seguir avanzando. Ce la vie!
I jo vull començar aquest mes posant una actuació en directe de The New Raemon, el gran descobriment per mi del 2008 i que espero veure ben aviat en directe!
I jo vull començar aquest mes posant una actuació en directe de The New Raemon, el gran descobriment per mi del 2008 i que espero veure ben aviat en directe!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)

