"(...) -Almenys jo vull quedar amb tu per parlar un altre dia. M'agradaria molt.
La Mari mira en Takahashi. Els seus ulls es troben.
-Em sembla que serà difícil -diu ella.
-¿Difícil?
-Sí.
-¿Vols dir que potser no ens tornarem a veure?
-Sent realista, potser no.
-¿Surts amb algú?
-No.
-Llavors... ¿no et caic bé?
La Mari fa que no amb el cap.
-No és això. Però dilluns ja no seré al Japó. Me'n vaig a Pequín, a estudiar a la universitat com a mínim fins al juny.
-Ostres-diu en Takahashi, sorprès-. Sí que ets bona estudiant.
-Vaig demanar una beca només per provar-ho, i em van escollir. Com que només faig primer em pensava que no me la donaríen, però em sembla que és un programa una mica especial.
-Me n'alegro. Felicitats.
-O sigui que falten pocs dies perquè marxi, i he de fer els preparatius.
-És clar.
-¿És clar què?
-Que has de fer els preparatius per anar a Pequín i que per tant no podràs quedar amb mi. És clar -diu en Takahashi-. Ho entenc perfectament. No passa res. Em puc esperar.
-Però seré fora més de sis mesos.
-Encara que no ho sembli, tinc molta paciència. I sé matar el temps. ¿Em donaràs l'adreça de Pequín? T'escriuré.
-Com vulguis.
-Si t'escric, ¿em contestaràs?
-Sí -diu la Mari.
-I l'estiu que ve, quan tornis al Japó, podem quedar per a una cita o com vulguis dir-ne. Podem anar al zoo, al jardí botànic o a l'aquari, i ens podem menjar les truites més bones i més políticament correctes que trobem.
La Mari torna a mirar en Takahashi. Directament als ulls, com si volgués comprovar alguna cosa.
-Però, ¿per què t'interesso?
-¿Per què deu ser? Ara mateix no t'ho sabria explicar. Però si quedem uns quants cops i podem parlar, potser començarà a sonar una música com la de Francis Lai i aniran apareixent tot de raons concretes per les quals m'interesso per tu. Amb una mica de sort, fins i tot potser neva una mica."
