divendres, 13 de febrer del 2009

20 versiones


Ya son 20 versiones
de la misma historia
distinto principio y distinto final
versión extendida
la del director
la tuya y la mía
sé también la verdad.

Si te llamo no coges
si cojes te enfadas
meses sin volver a hablar
borrón y cuenta nueva
nos vemos las caras
en un nuevo abrazo.

A decir la verdad
nada más que la verdad
la verdad
toda la verdad
nada más que la verdad.

A ti te han vendido algo más
de lo que se suele comprar
nos vemos las caras
a ti te han contado algo más
de lo que se suele contar
nos vemos las caras.

A decir la verdad
nada más que la verdad
la verdad
toda la verdad
nada más que la verdad.

Lagartija Nick. El shock de Leia

dimecres, 4 de febrer del 2009

Tal vez amor

Abro el paraguas
y es un sol oscuro.
Mañana de San Juan.

El asfalto reluce como una lengua sucia

y las gotas de lluvia
suenan como mosquitos contra el cristal del coche.
Atravieso la calle,

sólo me cruzo con desconocidos.

Cuántas veces parado en un semáforo,
en la barra de un bar
o en una librería
no habremos coincidido con alguien que más tarde
se convirtió en amigo o tal vez en amor.

Me reflejo en el agua de los charcos.
No me doy por vencido:

También para el dolor existen límites.


Josep M. Rodríguez. Raíz

divendres, 23 de gener del 2009

After dark. Haruki Murakami


"(...) -Almenys jo vull quedar amb tu per parlar un altre dia. M'agradaria molt.
La Mari mira en Takahashi. Els seus ulls es troben.
-Em sembla que serà difícil -diu ella.
-¿Difícil?
-Sí.
-¿Vols dir que potser no ens tornarem a veure?
-Sent realista, potser no.
-¿Surts amb algú?
-No.
-Llavors... ¿no et caic bé?
La Mari fa que no amb el cap.
-No és això. Però dilluns ja no seré al Japó. Me'n vaig a Pequín, a estudiar a la universitat com a mínim fins al juny.
-Ostres-diu en Takahashi, sorprès-. Sí que ets bona estudiant.
-Vaig demanar una beca només per provar-ho, i em van escollir. Com que només faig primer em pensava que no me la donaríen, però em sembla que és un programa una mica especial.
-Me n'alegro. Felicitats.
-O sigui que falten pocs dies perquè marxi, i he de fer els preparatius.
-És clar.
-¿És clar què?
-Que has de fer els preparatius per anar a Pequín i que per tant no podràs quedar amb mi. És clar -diu en Takahashi-. Ho entenc perfectament. No passa res. Em puc esperar.
-Però seré fora més de sis mesos.
-Encara que no ho sembli, tinc molta paciència. I sé matar el temps. ¿Em donaràs l'adreça de Pequín? T'escriuré.
-Com vulguis.
-Si t'escric, ¿em contestaràs?
-Sí -diu la Mari.
-I l'estiu que ve, quan tornis al Japó, podem quedar per a una cita o com vulguis dir-ne. Podem anar al zoo, al jardí botànic o a l'aquari, i ens podem menjar les truites més bones i més políticament correctes que trobem.
La Mari torna a mirar en Takahashi. Directament als ulls, com si volgués comprovar alguna cosa.
-Però, ¿per què t'interesso?
-¿Per què deu ser? Ara mateix no t'ho sabria explicar. Però si quedem uns quants cops i podem parlar, potser començarà a sonar una música com la de Francis Lai i aniran apareixent tot de raons concretes per les quals m'interesso per tu. Amb una mica de sort, fins i tot potser neva una mica."

divendres, 9 de gener del 2009

Frenesí

Una dama sentía tal frenesí por cierto predicador puritano llamado Mr. Dod, que le pidió a su marido que le permitiera acostarse con él a fin de procrear un ángel o un santo; el permiso fue dado, pero el parto fue normal.

William Drummond

dimecres, 7 de gener del 2009

Copenhague

El corría, nunca le enseñaron a andar,
se fue tras luces pálidas.
Ella huía de espejismos y horas de más.
Aeropuertos. Unos vienen, otros se van,
igual que Alicia sin ciudad.
El valor para marcharse, el miedo a llegar.
Llueve en el canal, la corriente enseña el camino hacia el mar.
Todos duermen ya. Dejarse llevar suena demasiado bien.
Jugar al azar y nunca saber dónde puedes terminar...o empezar.
Un instante mientras los turistas se van.
Un tren de madrugada consiguió trazar
la frontera entre siempre y jamás.

Ella duerme tras el vendaval.
No se quitó la ropa.
Sueña con despertar en otro tiempo y en otra ciudad.

Vetusta morla. Un día en el mundo (CD)

El hombre que contaba historias

Había una vez un hombre muy querido en su pueblo porque contaba historias. Todas las mañanas abandonaba el lugar y, al volver por las noches, los trabajadores del pueblo se reunían a su alrededor y le decían:
-Vamos, cuenta, ¿qué has visto hoy?
Él detallaba:
-He visto en el bosque a un fauno que tenía una flauta y que obligaba a danzar a un corro de silvanos.
-Sigue contando, ¿qué más has visto? -decían los hombres.
-Al llegar a la orilla del mar he visto, al filo de las olas, a tres sirenas que peinaban sus verdes cabellos con un peine de oro.
Los hombres lo querían porque él les contaba historias.
Una mañana dejó su pueblo, como todas las mañanas... Pero al llegar a orillas del mar vio a tres sirenas que, al filo de las olas, peinaban sus cabellos verdes con un peine de oro. Y luego, al llegar cerca del bosque, vio a un fauno que tañia su flauta y a un corro de silvanos... Aquella noche, cuando regresó a su pueblo, le preguntaron como todos los días:
-Vamos, cuéntanos: ¿qué has visto?
Él respondió:
-No he visto nada.

Oscar Wilde

diumenge, 4 de gener del 2009

Lo mejor de mí


"Lo mejor de mí es una película sobre la pérdida de la inocencia. Trata de la distancia entre la fantasía y la realidad, de la voluntad de hacer las cosas bien y que luego se estropee todo, de los silencios y del dolor, de la duda, de la ilusión por encontrar algo para luego descubrir que lo mejor no es lo que esperabas. Y trata también de que siempre hay mucho más".

divendres, 2 de gener del 2009

Ja hi som de ple...


Han passat dos dies del 2009, un número que no m'agrada per ser impar però és veritat que si sumem 2+o+o+9=11 i 1+1=2...Problema resolt!
Ara mateix estic a casa, tinc festa, escoltant a Sinatra...He buscat a veure si tenia vi, per servir-me una copa i disfrutar més d'aquest moment, però no he tingut sort i baixar a comprar no em ve gens de gust...desprès de fer cues a "las cajas adicionales" del Fnac, l'únic que vull és no tornar-ho a repetir.
Serà que ens fem grans? sento que em diria l'Uri.
Intento no donar més voltes a les coses i canalitzar la meva rabia..sí, crec que m'aniria bé una classe de boxa. És bo que tinguis rabia...és millor que estar trista...em diuen...però la rabia és dolenta pel fetge...dic. I trista, també però els motius només els sap una. Somric, no em nego el somriure...Serà que em faig gran...serà que relativitzo les coses, serà que tendim a dramatitzar... D'això n'hem parlat moltes vegades...
I desprès d'estar tot el dia amunt i avall, parlant,rient, renegant i arreglant el nostre petit món...em canso de donar voltes als mateixos temes però m'encanten aquests petits moments d'intimitat tan nostres, tan curiosos, tan surrealistes a vegades, on passem del plor al riure amb la mateixa facilitat que entrem a una botiga per alegrar-nos la vista... (li reconec a l'Uri que és la millor terapia que em podia fer..bé, que ens podiem fer)... I tinc la sort de tenir un fraselori Farran que sempre m'acompanya i que ens ajuda a remontar en qualsevol situació...I les paraules de la Paula i l'Anna que hi ha dies que ajuden més que res en el món. I sí, de tot se'n apren..."y lo que nos queda" em diria la Marta.
I cada cop li trobo més sentit al nom del meu blog..per alguna cosa li devia posar no? L'únic que sé és que tindrem moments dolents però que també en tindrem de bons....eso tiene un nombre: vivir!
Si, clar!

Las penas al viento i bon 2009!