BCN

Quan era petita pensava que no existia cap altra ciutat al món on es pogués viure. No entrava en la meva petita ment que la gent pogués viure en altres llocs que no fossin Barcelona. I amb el pas del temps cada cop m'allunyo més d'aquella utopia. Barcelona és una ciutat a la que estimo, de fet, quan viatjo i l'avió està apunt d'aterrar i veig barcelona des del cel sento que ja soc a casa i és en aquelles décimes de segons que em sento com a casa i penso "com m'agrada la meva ciutat". Sempre necessitem la distància per valorar les coses que tenim o per posar ordre a les coses que ens passen per la ment i per el cor.

I forces dies odio i aborreixo la meva ciutat. Perd l'encant que creia que tenia per tornar-se un lloc brut, negre, trist i en el qual no vull viure. Suposo que és allò de les relacions amor-odi.

I no sé si acabaré vivint lluny o relativament aprop de Barcelona perquè cada cop tinc més clar que no som d'un lloc en concret sino del nostre lloc que molts cops no podem ni descobrir.

Julie & Julia

Per començar aclarire que no és una gran pel·lícula.

Sí, és d'aquelles que són per passar l'estona, sobretot la tarda d'un diumenge d'estiu que s'havia planificat anar a la platja però on la mandra i la calor guanyen la partida...

Segurament, bé SEGUR, el millor de la pel·lícula és la gran Meryl Streep. Impressionat com sempre. Qué té aquesta dona que agrada tant? No és guapa, de fet mai ha destacat per la seva bellesa però jo la trobo inmensa, adorable i atractiva. Bé, doncs que en resum: és el millor d'aquesta pel·lícula on veiem que disfruta fent el que fa... veient-la interpretant a Julia Child sembla que actuar sigui fàcil i divertit. Meryl Streep intenta fer una pel·lícula a l'any per poder passar el major temps possible amb la seva família..un privilegi a l'abast de pocs. Ella ho pot fer. Bravo per ella doncs!

La pel·lícula la dirigeix Nora Ephron, que per mi el millor que ha fet ha estat Cuando Harry encontró a Sally, una pel·lícula bàsica en la meva vida... però això ja és una altra cosa...

La sensació que et queda després de veure Julie & Julia és que la cuina és una gran terapia i que et falten mil plats per fer i per provar.

Un cop acaba busco per Internet si el llibre de receptes que va fer famosa Julia Child (alguna cosa així com "el arte de dominar la cocina francesa") està en alguna biblioteca de Barcelona..i no. Es tracta d'un llibre dels anys 60... Mi gozo en un pozo!

Julia Child va revolucionar la cuina americana al introduir elements de la cuina francesa, com la mantega i va ser una celebritat als Estats Units.

El seu marit (al cine interpretat per un genial Stanley Tucci) era membre de la diplomacia americana i amb el seu destí a Paris va fer feliç a Julia que va sucumbir als plaers de la cusine.

Una parella envejable, que s'adorava i que respirava optimisme fins hi tot davant les adversitats.

L'altra parella de la pel·lícula està interpretada per Amy Adams (la secretaria peliroja de El diablo se viste de Prada) i Chris Messina (l'actor/secundon del llavi raro que dic jo...). Ella té com a repte fer totes les receptes del llibre en 365 dies... més receptes que dies. El que més m'agrada és el repte, les ganes d'acabar una cosa cosa que segons ella mai ha fet. I quan ens hem sentit identificats? Los hiperdistraidos es el que tenim..comencem i no acabem..ens guanyen les distraccions. Em ronden reptes pel cap...

Per cert, Julia Child media 1.88 cm. Bon appétit!!

El club de los canallas

"(...) Fue una noche fantástica. Uno podía perderse en aquel ruido. Los pequeños problemas, como el hecho de no tener dinero ni sitio donde dormir, se disolvieron en un mar de acordes, sudor, cerveza, energía y cuerpos palpitantes que saltaban frenéticamente sin parar en su distante aproximación al ritmo de la música. Doug nunca había oído aquellas canciones, pero en los meses y años siguientes serían sus mejores amigas: "Deny", "London's Burning", "Janie Jones". Se quedó alucinando viendo y oyendo cómo Joe Strummer le gritaba, chillaba, cantaba y aullaba al micrófono; el pelo lacio por el sudor, las venas del cuello tensas y palpitantes de sangre. Doug se entregó a aquel sonido y se pasó una hora bailando como loco en el denso y palpitante corazón de una masa de unas doscientas personas o más. El calor y la energía eran arrolladores. Cuando se acabó, fue dando traspiés hasta la barra y se hizo un sitio a codazos mientras los fans clamaban por apagar su sed. Le empujaban y le daban empellones y él les devolvía los empujones como el que más, y por primera vez en todo el día se sintió, inesperada y maravillosamente, como si estuviera en casa. (...)"

El club de los canallas. Jonathan Coe

Deseo de ser punk

"Además de acordarte y sonreír, una parte de ti seguirá triste. Algunas cosas duelen y no se pasan. Tendrás treinta y cincuenta años, y una parte de ti seguirá estando triste por los días en que no pudiste ser la reina de una fiesta, o por otros motivos que ahora no sabemos. Y aunque tu novio de ese momento te abrace muy fuerte, notarás que tu pena sigue. Hay una parte donde nunca te abrazan. Aunque nos quieran muchísimo. Esa parte está ahí, esa pena. Y nadie llega a tocarla nunca."

Domingo astromantico

Tu ropa

Huelo tu ropa cuando no estas. No se por que lo hago, es algo que sale de mi sin más. No busco explicación porque es de esas cosas que salen por propio instinto. A veces me veo oliendo tu camiseta y sonriendo. Es como si te tuviera cerca y evocará los buenos momentos. No intento buscar la nostalgia sino las risas, que aún son muchas.

Y me gusta poner mis lavadoras y entre mi ropa encontrar algo tuyo, es la única gracia que le encuentro a poner lavadoras.

Y cuando estoy sola también huelo el lado de la cama donde sueles dormir para poder soñar mejor. Luego vuelvo a ponerme en mi posición de caracol en mi lado habitual. Pero es como si tu olor me tranquilizase antes de conciliar el sueño. Y sólo espero no tener pesadillas.

Lo admito, huelo tu ropa. Es mi manera de tenerte cerca aunque estés lejos.

La llista què cal fer

A vegades la mort apareix de forma inesperada però quan ens avisen que vindrà poc a poc, com ens l'hem de pendre? Ens cal fer tot allò que no podrem fer? Ens hem d'acomiadar de totes les persones? Hem de rectificar els nostres errors?

Llegint aquest llibre de Jenny Downham et plantejes que faries i quina és la millor postura davant un tràngol tant gran per un mateix i per els qui t'envolten.

No deixa de ser un llibre fàcil, d'històries d'adolescents però tractat d'una manera valenta i que malgrat la duresa de la història et fa despertar somriures en bona part del llibre. Tessa és el nom de la protagonista, una noia forta i en plena adolescencia que davant la mort elabora una llista de les coses que vol fer abans de marxar. Ella té les seves prioritats: tenir sexe per primer cop, prendre droga, dir durant un dia a tot que si, robar en un supermercat, ... Quina seria la teva llista?

Com formigues

Acabant "La memoria de les formigues" de Iolanda Batallé..

El llisto estava molt alt després de Coe i Auster. Dos llibres que m'han fet retornar el gust a la lectura que feia mesos que tenia un xic aparcat. Trobava a faltar el fet d'estar enganxada a un llibre, desitjant que la parada de metro no arribes mai. Auster i Coe, Coe i Auster...No sé amb quin dels dos llibres em quedaria. Segurament amb Coe i "La lluvia antes caer", ja que no el coneixia i ha estat un gran descobriment. Auster per mi ha escrit la seva millor novel·la amb "Invisible".

Doncs això, que era difícil mantenir-me enganxada de nou, precisament no em caracteritzo per ser una persona a qui un llibre darrera un altre aconsegueixin fer-me fidel. A mi, que tants llibres he començat i no he acabat... Al principi pensava que això era dolent, que no podia començar i deixar, però amb el temps, i amb alguns savis consells, he vist que res no obliga a fer res que no es vulgui, inclús en el món dels llibres.

I aquest llibre de Iolanda Batallé no m'ha enganxat però ha aconseguit fer-me arribar al final, encara que he d'admetre que m'he saltat algunes pàgines. No hi ha argument, són els seus escrits, els seus pensaments, la seva vida en veu d'una Joana que pot ser la veina de l'àtic o tu mateixa sense anar més lluny. Ha aconseguit fer-me avorrir de tant parlar de la quantitat d'homes que s'enamoren d'ella, però també m'ha fet somriure recordant algunes vivències que podrien ser les meves.

Com les formigues anem acumulant poquet a poquet les nostres vivències que sembla que ens han de fer més savis i amb més experiencia. Només ho sembla... Quantes vegades hem dit: de tot s'apren; no tornaré a ensopegar amb la mateixa pedra; mb el temps tinc més clar el que vull...

Doncs d'això va el llibre, de vivències que ajuden a fer-nos una vida. La nostra vida. Amb bons i mals moments, però amb noms, cançons, paraules, persones, feines, ... que ja és molt.

Penso que és un llibre fàcil d'escriure, però potser ella al treballar en un editorial ho ha tingut més fàcil. Potser. Només és la meva modesta opinió.

El llibre va bé per recordar-te del primer amor, el primer enamorament, la primera feina, els estius de l'adolescència, la iaia, ...

Un temps de silenci

Fa un cert temps que no afegeixo cap entrada al blog. Ahir pensava que això havia d'acabar, que la millor manera d'escriure, és fer-ho.

El temps passa molt ràpid, el dia a dia a la ciutat ens té consumits. Tenen la mateixa sensació els que viuen fora d'ella?

Crec que fa una anys no tenia aquesta sensació de rapidesa en el temps, ara les setmanes passen molt ràpid i ens hem d'aplicar allò de "sólo se vive una vez".

Hi ha dies que desitjes que acabin, i altres que els allargaries hores i hores. El que cal fer, sense dubte, és parar-se a respirar. Respirar és més important del que ens imaginem i no li donem la importància que té. Així que 1, 2, 3..a respirar i a seguir escribint.

Serpientes de cascabel

(...) Menos mal que alguien le escuchaba.

Pero ahora él quería más. Mientras conducía por aquella polvorienta carretera desértica en plena tormenta, con el viento del exterior azotando la carrocería del Dodge Durango color plata insistentemente y asfixiándose lentamente con el aire caliente y viciado del interior, no se vislumbraba ninguna salida que indicase el camino de la civilización, ni siquiera en forma de gasolinera, a modo de puesto de avanzada vapuleado por los elementos. Lo único que Eugene tenía en la cabeza era: quiero más de Madeline.

Y mientras él luchaba contra el sopor inducido por su propio bajón, ella dormitaba profundamente, ajena a la tormenta que arreciaba en el exterior. (...)

Si te gustó la escuela, te encantará el trabajo. Irvine Welsh