F de Franc

Avui que és el dia del càncer aquest comentari sobre el còmic d'Isabel Franc "Alícia en un món real", per desgràcia és una mera coincidència. És una d'aquelles coincidències dures que et fan tocar de peus a terra i tornar a pensar amb la gent que ha patit (de manera directa o indirecta) o pateix aquesta gran epidemia del segle XXI, el càncer.

Ara ja no ens preguntem si coneixem algú que l'hagi patit en una de les seves múltiples i cruels variants, sino que ara ens preguntem: a qui coneixes que no hagi patit càncer?

Isabel Franc a través dels dibuixos de Susanna Martín ens presenta la història de l'Alícia, de com reb la notícia i com la viu durant l'any que reb el tractament. I aconsegueix arrancar-nos el somriure quan el somriure en moments així és difícil d'arrencar.

L'Alícia és una dona treballadora, sense gaire temps per ella, amb una vida sentimental que no és "un recés de pau" (com ella mateixa diu) i amb unes amigues que no la deixaran sola (excepte aquella que deia ser amiga i davant les adversitats demostra no ser-ho) davant la dura notícia que reb i la seva lluita (en alguns moments abandonable...) per superar-la.

La seva lluita per superar un càncer de mamà és dura però ens fa riure perquè ella mateixa ironitza sobre el tema sense estalviar-se els episodis més durs de la malaltia. I és important la reflexió que ens deixa sobre l'estètica femenina, tan criticable en aquest món d'avui en dia. Que et treguin un pit és una de les coses més bèsties que hi ha, però una dona no deixa de ser dona per aquest motiu.

L'Alícia no deixa de ser la mateixa Isabel Franc i ella ha volgut plasmar la seva lluita en aquest còmic, ella ha pogut superar el càncer, altres no han pogut (i des d'aquí els recordem moltíssim) i ens deixa un regust optimista sobre el tema perquè com ella diu "la vida després del càncer mai no torna a ser igual... Però si fa o no fa és el mateix".

Ah, no he afegit que l'Alícia és lesbiana, però és que trobo que no és important encara que alguns periodistes, crítics etc. ho hagin posat en el seu titular. Una teta d'uns lesbiana és igual que una teta d'una hetero! A veure si alguns ho entenen d'una vegada per totes!!

I de Ibsen

Nora, Nora, Nora... Personatge mític en el món teatral. Molts cops havia sentit parlar de la Nora de Ibsen i coneixia la importància del personatge però mai m'havia llegit l'obra sencera. Casa de nines és un clàssic entre els clàssics i en tenia ganes. Nora és una noia educada amb una vena al ulls i per ser servicial primer al pare i després al marit. Un bon dia li cau aquesta vena dels ulls i se'n adona que ni ella mateixa es coneix. Ara entenc perquè l'escriptora Elfriede Jelinek va escriure l'obra de teatre "Què va passar quan Nora va deixar el seu marit o els pilars de la societat?" i que vaig veure al Teatre Nacional fa uns dos anys.

Nora va ser vista per molts com una dona dolenta, sense principis, quan va deixar al seu home i als seus fills. Però a mi la Nora em sembla una dona que desperta un bon dia i es dòna compte que ella no és ella, que no viu per ella sinò per satisfer als altres sense cap tipus de reconeixement, una joguina en mans dels altres.

A Nora només li cal un fet, una paraula, per deixar de ser la noieta innocent (que al principi de l'obra em sembla tan pesada...) per convertir-se en una persona que pren desicions per ella mateixa. I el més bo de tot és que aquesta obra va ser escrita per un home.

Llarga vida a Nora...

"(...)

NORA. Ya no creo en eso. Creo ante todo que soy un ser humano, igual que tú... o, al menos, debo intentar serlo. Sé que la mayoría de los hombres te darán la razón, y que algo así está escrito en los libros. Pero ahora no puedo conformarme con lo que dicen los hombres y con lo que dicen los libros. Tengo que pensar por mi cuenta en todo esto y hacer el esfuerzo por comprenderlo. (...)"

R DE RAMIS

La darrera lectura a dia d'avui ha estat el Premi Josep Pla 2010, Egosurfing de Llucia Ramis. Egosurfing és el terme que s'aplica a la pràctica consistent a navegar per internet a la recerca d'informacions sobre un mateix mitjançant la introducció del nom propi al cercador. Qui no ha posat alguna vegada el seu nom a google per saber si hi ha alguna cosa?

Fa dos anys, quan vaig fer 30 anys, em vaig llegir el seu llibre Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys. Aquest llibre es va exhaurir, segurament perquè totes les persones que fèiem 30 anys el vàrem comprar i sobretot regalar. Era una lectura on et senties fàcilment identificat ja que sortien racons, bars, locals, carrers... de Barcelona que t'eren propers i totes les coses t'eren absolutament familiars, tants els llocs com les sensacions. Aquest segon llibre d'ella és més o menys igual. El retrat d'una generació una mica perduda (amb masses pors i inseguretats diria jo) enmig d'una ciutat cada cop més elitista. No té res de nou i confirma un estil en l'escriptura de Ramis. Però quan el llegeixies sents que tu també formes part de tot això, i que les teves pors, tristeses, neguits, .. no són només teus i no saps si sentir-te millor perquè altres també es senten com tu o més trist perquè és un "mal" massa comú.

"(...) La felicitat no pot ser aquest pes al ventre, la gola i el pit, convertit de sobte en un terrible mal de panxa, un d'aquells que et fan voltar el cap i provoquen suors, i no saps si tens ganes de vomitar o de cagar, o de totes dues coses alhora."

"(...) Tots solem dir que érem feliços, de petits. Vèiem La bola de cristal els dissabtes dematí, El planeta imaginari. Teníem un MSX o un Spectrum, i un únic joc a l'ordinador que consistia a fer partides de tennis amb dos pals. Els més afortunats tenien una maquineta on un goril·la saltava pels edificis de Nova York i evitava els avions que l'assetjaven. Berenàvem de pa amb xocolata els horasbaixes mentre vèiem Bola de drac o El Doctor Slump, i muntavem la granja dels playmobil damunt la moqueta de la nostre habitació, el vaixell pirata. Trigàvem dies a replegar les peces del Lego o del Tente que s'escampaven pertot, i no ho fèiem fins que ens donaven un ultimàtum. Abans de ficar-nos al llit, ens trèiem els calcetins plens d'arena. Però oblidem que, aleshores, encara que fos perquè ens havien castigat sense televisió, o simplement perquè no ens deixaven veure Uve, "no tens edat per a això", aquella ens semblava la més cruel de les desgràcies. No ens sentíem feliços en absolut."

Conocerás al hombre de tu vida

Críticar a Woody Allen és fàcil. S'espera tant d'ell que cada treball nou és objecte de tot tipus de crítiques. Té moltíssims adeptes que cada any esperen anar al cinema per veure la seva última pel·lícula i opinar si és millor que l'anterior o si pot arribar a ser tant bona com March Point, la pel·lícula que sembla ser un punt i apart en la seva carrera.

El més difícil per un artista deuen ser les opinions dels seus adeptes perquè es poden convertir fàcilment en detractors. Contentar a tothom és el més difícil que hi ha.

Fa uns dies veia Si la cosa funciona i em va agradar, vaig passar una bona estona i en vaig treure les meves pròpies reflexions. I amb la seva última pel·lícula estrenada m'ha passat el mateix. Conocerás al hombre de tu vida no és una gran pel·lícula però et fa passar l'estona i et fa reflexionar sobre lo sorprenent que pot ser la vida. Mai saps el que et depara...

Som humans i patim canvis, i assumir això ens farà viure millor. És important refer-se de les ferides, pensant que sempre poden venir temps millors i pitjors.

Allen és el millor llibre d'autoajuda que hi pot haber!

Els seus personatges són reals i les seves històries poden tenir similituds amb les nostres o amb les dels que ens envolten. Diuen que la realitat supera a la ficció, en aquest cas (i en molts altres) crec que les històries reals inspiren a la ficció.

El més destecable és el treball d'actors que fa. Allen és exigent i deixa clar com vol que siguin els seus personatges. En aquesta pel·lícula tots els actors treballen per primer cop amb ell, actors que borden el personatge i que el fan més creible i més proper.

És una pel·lícula per passar l'estona, pot ser una pel·lícula per veure en DVD (ara que gastar-nos 7 euros al cinema fa tant de mal...) o inclús per passar per alt, però jo tinc clar que m'apunto a la propera estrena del senyor Allen.

L de Läckberg

A l'estiu sempre he necessitat llegir llibres lluny dels que llegeixo durant l'any. És com quan un cop al mes necessito veure pel·lícules fàcils i que no em facin pensar gaire...o com quan vaig a la peluqueria i fullejo les revistes on surten les vides de gent que quasi ni conec...

Doncs això, que necessitava un llibre de lectura fàcil, entretingut i de format portable per poder dur a la platja, als diferents transports que he utilitzat i que em fes estar més o menys enganxada.

Vaig pensar en decantar-me per un tipus de gènere que en els últims anys té molt de ressó i que sembla que ara si no ho llegeixes no "estàs a la moda".

Mai he sigut una seguidora de novel·la negre o políciaca o el terme que la defineixi, però si trobo un bon llibre m'enganxo i jugo jo mateixa a ser la persona que el resol. Faig les meves hipotesis i conjetures, i penso "si ho encerto, és que el llibre no és tan bo".

Admiro la gent que escriu un bon llibre d'aquest gènere, penso en la imaginació desbordant de la persona i imagino com ha ideat un cervell segons quines trames i històries.

Sempre he tingut com a referent d'aquest gènere a Agatha Christie, llibres que de petita m'havia llegit i que associo també a l'estiu. El meu pare és un seguidor d'aquest tipus de novel·la i sempre que surt un llibre de Camilleri o inclús de Donna Leon el llegeix. Aquest li passaré, ja que és l'únic expert en aquest tipus de històries que tinc més aprop i que pot criticar amb més fonament que jo.

El llibre triat ha estat La princesa de hielo de Camilla Läckberg. El primer llibre d'una sèrie. Potser no calia que la cosa continués perquè penso que en un poble tan petit com Fjällbacka a Suècia (també és el lloc de naixement de l'autora) si no ha passat res en molts anys perquè ara de cop han de passar tantes coses? Però bé... si la cosa funciona doncs endavant... (petit homenatge que em permeto a Woody Allen i a una de les seves pel·lícules que he vist aquests dies).

Amb la història de l'assasinat d'Alex, la princesa de gel del títol, Erica afronta la tornada al seu poble natal desprès d'una tragèdia familiar. La mort de la que havia estat la seva amiga d'infantesa l'afectarà més del que es podia imaginar i se sent implicada en saber les causes de la seva mort. Alhora ella mateixa s'enfronta a la seves pors, al drama familiar que viu i amb una història d'amor que l'importa més del que ella es podria imaginar. Ella torna al lloc on va crèixer pensant que mai hi tornaria a viure, però sembla que a Fjällbacka trobarà la tranquilitat que necessitava per tornar a començar. Mai se sap on portaran els teus passos...

El personatge masculí protagonista és Patrick, un home de 37 anys enamorat des de que té us de raó d'Erica i a qui al seva tornada el farà tornar a sentir coses que creia mortes, sobretot desprès d'una dolorosa separació. Mai és tard per començar de nou...

Hi ha una sèrie de personatges secundaris que fan que l'obra no es centri (per sort!) en la història d'Erica i Patrick i que donen vida a personatges tendres, divertits, foscos, tristos, miserables, innocents, ... I més enllà del que sembla un simple assasinat (si és que els assasinats sel's pot considerar com coses simples...) hi han terribles històries del passat que es volen amagar. Alex volia acabar amb elles, desitjava desprès de molts anys iniciar una vida tranquila i treure's tot allò que arrossegava, però hi ha algú o alguns que no estaven disposats a posar-li tan fàcil.

En resum, una bona història, uns personatges ben definits (Läckberg diu que cada cop Erica s'assembla més a ella o ella més a Erica i segons va dir en una entrevista, el personatge de Patrick s'assembla al seu ex marit i pare de dos dels seus tres fills, amb qui estava casada quan va publicar aquesta novel·la). Però els qui sou seguidors d'aquest gènere crec que no trobareu res molt sorprenent...

Hauré de llegir un Camilleri....

S de Soler

Abans d'agafar l'avió he d'escriure aquestes notes...

Un dels reptes que em vaig plantejar després de veure la pel·lícula Julia & Julie (ressenyada més avall..), va ser llegir-me un llibre per totes les lletres de l'abecedari. És a dir un llibre per autor diferent i que el cognom comences per una lletra (diferent) de l'abecedari.

Els inicis en aquest cas són fàcils...

Així que el primer llibre triat és de la Sílvia Soler (nom i cognom comencen per S!) i que es diu "Una família fora de sèrie".

Un llibre estiuenc! És a dir, ràpid de llegir, entretingut i sense gaires complicacions. Aquest llibre és així...

De la Sílvia Soler em volia llegir també 39 + 1 o la seva secuela..però crec que encara no és el moment...

D'aquest llibre en treus la conclusió que cada família és un món i que mai saps que et depararà el futur i que després d'una separació encara hi ha moltes coses per fer... Qui li hauria dit a la Maria, la protagonista, que desprès de 2 relacions i 3 fills, coneixeria a l'Oriol, separat i amb dos fills, i formaria una família gran..fora de sèrie! On els pares, germans, exs, amics, etc etc també tindrien moltes coses a dir...

Em quedo amb una frase: les dones, per modernes, alliberades i passotes que siguem, no ens podem resistir a una escapada romàntica.

Per últim, crec que aquest llibre pot ser una lectura interessant per ma mare....

VACANCES!

Com sembla que tot torna, per sort les vacances també tornen!!

Hi ha coses que necessitem de manera vital i les vacances són una d'elles. Quan sembla que ja no tens més energia, que les piles necessiten carregar-se (o canviar-se) apareixen i benvingudes siguin!

Doncs mentrés a Barcelona amenaça pluja jo preparo per marxar cap al Sur on miro la previsió del temps dos vegades al dia per veure si tenim sort que els dies que ens toca platja poguem disfrutar-la i tornar amb una mica de color. I sembla que allà el sol brilla i les temperatures són caluroses.

Doncs això: VACANCES!!

La caseta

Avui ha estat un dia d'aquells en què he sentit clarament que és la nostàlgia. M'he mogut entre l'alegria i la tristor. Em viatjat a aquell lloc on la infància es feia més fàcil. Records de caps de setmana, estius, nadals... de cop tots movent-se al meu interior. Allà dreta veient les runes físiques per el meu cap han passat tants moments: el gronxador, els gelats de trinaranjus, l'hort, la recerca de cargols després de la pluja, el pa amb tomàquet davant la tele els dissabtes a la nit, la sintonia de Informe semanal, la mona de pasqua, el tricicle, els jocs al bosc, l'accident del meu pare, les piruletas que em portava el diumenge pel matí ("pare, em portaràs un regal?), la mini piscina, el meu germà fent-se gran, els riures... Crec que vaig ser feliç. Molt feliç. I veure, allà davant, que ja no queda gaire cosa de tot allò he sentit que el temps passa i el que els moments feliços han de ser recordats per sempre. També els no tan feliços. Però m'he vist allà, acompanyada per les meves amigues d'infància i he pensat en que el temps ha passat però el més important perdura: elles. Les estimo com estimo aquells rècords. I penso que hem sabut crèixer molt bé, com si aquells anys ens haguessin fet fer un pacte de que passes el que passes hi seriem. A vegades lluny, altres més aprop però hi som. La gent que et marca els moments més importants de la teva vida no pot desapareixer així com així.

I en aquells moments he pensat que aquells dies ja no tornaran. He sentit tristor i enyorança. Però de cop hem començat a somiar despertes sobre projectes que podriem fer allà.. I penso que això és l'esperit de l'optimisme: que malgrat la tristor sempre hi ha un moment per veure les coses bones i no rendir-se.

BCN

Quan era petita pensava que no existia cap altra ciutat al món on es pogués viure. No entrava en la meva petita ment que la gent pogués viure en altres llocs que no fossin Barcelona. I amb el pas del temps cada cop m'allunyo més d'aquella utopia. Barcelona és una ciutat a la que estimo, de fet, quan viatjo i l'avió està apunt d'aterrar i veig barcelona des del cel sento que ja soc a casa i és en aquelles décimes de segons que em sento com a casa i penso "com m'agrada la meva ciutat". Sempre necessitem la distància per valorar les coses que tenim o per posar ordre a les coses que ens passen per la ment i per el cor.

I forces dies odio i aborreixo la meva ciutat. Perd l'encant que creia que tenia per tornar-se un lloc brut, negre, trist i en el qual no vull viure. Suposo que és allò de les relacions amor-odi.

I no sé si acabaré vivint lluny o relativament aprop de Barcelona perquè cada cop tinc més clar que no som d'un lloc en concret sino del nostre lloc que molts cops no podem ni descobrir.

Julie & Julia

Per començar aclarire que no és una gran pel·lícula.

Sí, és d'aquelles que són per passar l'estona, sobretot la tarda d'un diumenge d'estiu que s'havia planificat anar a la platja però on la mandra i la calor guanyen la partida...

Segurament, bé SEGUR, el millor de la pel·lícula és la gran Meryl Streep. Impressionat com sempre. Qué té aquesta dona que agrada tant? No és guapa, de fet mai ha destacat per la seva bellesa però jo la trobo inmensa, adorable i atractiva. Bé, doncs que en resum: és el millor d'aquesta pel·lícula on veiem que disfruta fent el que fa... veient-la interpretant a Julia Child sembla que actuar sigui fàcil i divertit. Meryl Streep intenta fer una pel·lícula a l'any per poder passar el major temps possible amb la seva família..un privilegi a l'abast de pocs. Ella ho pot fer. Bravo per ella doncs!

La pel·lícula la dirigeix Nora Ephron, que per mi el millor que ha fet ha estat Cuando Harry encontró a Sally, una pel·lícula bàsica en la meva vida... però això ja és una altra cosa...

La sensació que et queda després de veure Julie & Julia és que la cuina és una gran terapia i que et falten mil plats per fer i per provar.

Un cop acaba busco per Internet si el llibre de receptes que va fer famosa Julia Child (alguna cosa així com "el arte de dominar la cocina francesa") està en alguna biblioteca de Barcelona..i no. Es tracta d'un llibre dels anys 60... Mi gozo en un pozo!

Julia Child va revolucionar la cuina americana al introduir elements de la cuina francesa, com la mantega i va ser una celebritat als Estats Units.

El seu marit (al cine interpretat per un genial Stanley Tucci) era membre de la diplomacia americana i amb el seu destí a Paris va fer feliç a Julia que va sucumbir als plaers de la cusine.

Una parella envejable, que s'adorava i que respirava optimisme fins hi tot davant les adversitats.

L'altra parella de la pel·lícula està interpretada per Amy Adams (la secretaria peliroja de El diablo se viste de Prada) i Chris Messina (l'actor/secundon del llavi raro que dic jo...). Ella té com a repte fer totes les receptes del llibre en 365 dies... més receptes que dies. El que més m'agrada és el repte, les ganes d'acabar una cosa cosa que segons ella mai ha fet. I quan ens hem sentit identificats? Los hiperdistraidos es el que tenim..comencem i no acabem..ens guanyen les distraccions. Em ronden reptes pel cap...

Per cert, Julia Child media 1.88 cm. Bon appétit!!